La tem­po­rada 2015/16 va ser el més valo­rat de la Lliga Endesa amb l’ICL Man­resa i la pas­sada la va aca­bar com el segon amb un millor índex a l’Uni­caja, tan sols superat per Nedo­vic, a més de ser esco­llit millor cen­ter de l’Euro­copa. Tot això s’ha con­ver­tit en paper mullat enguany, ja que Joan Plaza el con­si­dera l’últim de la fila. El tècnic va insis­tir a por­tar altres peces al seu lloc, com Sher­ma­dini i Augus­tine, i ha anat aco­mo­dant espai en la rotació per a Okouo. Tant és així que ni en la super­copa ni en els par­tits de la Lliga Endesa ha estat inclòs en cap con­vo­catòria. Se l’ha vist al final de la ban­queta, ves­tit de car­rer, sense pos­si­bi­li­tat d’aju­dar.

Tot i tenir-hi certs paral·lelis­mes, no pot con­si­de­rar-se un altre cas Rice, ja que el serbi sí que es troba en dinàmica col·lec­tiva i té la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par en l’Euro­lliga. Allà hi té la seva escletxa i de l’opti­mit­zació dels seus minuts en dependrà el seu futur. Musli és cons­ci­ent que ha estat tot l’estiu en el mer­cat –el Mora­Banc el tenia mar­cat com a pri­o­ri­tat–, però ni ell ni l’Uni­caja han tro­bat una opció que els satisfés prou per des­vin­cu­lar-se. El pivot s’aferra al seu últim any de con­tracte (lògic), però sense resig­nar-se a la seva situ­ació d’ostra­cisme. La prova més fefa­ent va ser la seva actu­ació, con­tra el Fener­bahçe. Va estar 10:24 a la pista i va vore­jar la per­fecció: 9 punts (4/5 tirs de dos i 1/1 tirs lliu­res), 3 rebots, 1 tap i 2 fal­tes rebu­des per 14 de valo­ració. Ningú diria que era el seu pri­mer par­tit ofi­cial en un gra­pat de mesos. L’aposta de Musli per que­dar-se a Màlaga és ferma perquè, havent jugat l’Euro­lliga, no podria tor­nar a dis­pu­tar-la fins al febrer si canviés d’equip. I és un bon símptoma també per a l’Uni­caja perquè n’incre­men­tarà la com­pe­ti­ti­vi­tat entre els pivots. En oca­si­ons, tenir un juga­dor en aquest tipus de situ­a­ci­ons pot gene­rar dis­torsió en el dia a dia. No és el cas, almenys fins ara, en el club mala­gueny. Això sí, el lent procés d’adap­tació de Sher­ma­dini no ha fet més que atiar el xiu­xi­ueig sobre la idoneïtat de la decisió de Plaza. Però el curs és llarg. Ja ho veu­rem.