Jo no sé si en el futur imperfectíssim en què Messi ja no serà en actiu, cada cop que se l’evoqui amb l’excusa de qualsevol efemèride, a més de les seves fites estrictament futboleres, es recordarà també en quina època li va tocar desplegar el seu art. Però seria d’allò més pertinent. I no sé si es té prou present, però convindria tenir-ho, que l’eclosió definitiva de Messi va coincidir amb l’adveniment, el 2008, de la salvatge crisi econòmica de la qual encara no ens hem acabat de recuperar. I que en aquests temps infestats d’ERO, retallades, rebaixes salarials, allargaments de llistes d’espera, desnonaments, bons porqueria, eufemismes, actius tòxics, banquers tòxics, portes giratòries i polítics irresponsables, en aquesta era de la desafecció que ha obert de bat a bat les portes al populisme i les postveritats com cops de puny, Messi ha estat de les poques coses bones que ens hem pogut tirar a la cara. En època de vaques magres, ningú ha fet més que Messi per salvar les grises tardes de diumenge en aquesta vall de llàgrimes.

L’era de Messi, i de l’equip de Messi, ha coincidit també amb el procés independentista iniciat el 2010. En aquests set anys, mentre la situació política s’encabritava al ritme a què anaven creixent un independentisme que ja és mainstream i el marge d’incertesa sobre el que passarà, Messi i l’equip de Messi seguien sent valors segurs, de la mateixa manera que ho han estat quan el club ha trontollat, o ha estat agafat amb pinces, que és com està ja fa uns anys. I això últim sí que s’ha dit i repetit: que el club, en mans de juntes atapeïdes de directius matussers i sotmès a un entorn tan volàtil com ho és sempre l’opinió pública, i més si parlem de futbol, ha viscut repenjat del primer equip, i de Messi. Que ha estat l’equip, i molt singularment Messi, qui, sovint, ha evitat que tot s’enfonsés com un castell de naips.

Ara, amb Puigdemont anunciant una independència que no podrà fer efectiva, Rajoy dissenyant la presa de les institucions catalanes, els jutges ordenant empresonaments més preventius que mai, les empreses fotent el camp i l’independentisme cridant a boicotejar bancs, ara que el món sembla haver-se tornat boig, al camp el Barça ha superat el defalliment de l’any passat i torna a funcionar com una seda, que és com a hores d’ara ja no funciona res ni ningú. Però, com és normal, ja a ningú li importa gaire. Ara que ha redreçat el rumb al camp, al Barça se li reclamen altres coses. La principal, un grau d’implicació política que no se li demana a cap altre entitat esportiva. Se li exigeix que es mulli i se li retreu que no ho faci prou. I és lògic. Cap altre club ha presumit tant de ser, més que un club, aquell exèrcit desarmat de Catalunya que es va inventar Vázquez Montalbán. Però quina ferotge paradoxa, que els més fervents culers ja prefereixin renegar del Barça que celebrar aquest Messi i aquest equip que tant de temps fa que aguanten el club i que ens aixequen l’ànim perquè tot ho milloren. Quin signe dels temps. I quines ganes de poder tornar a parlar de futbol.