Com a qual­se­vol altre entre­na­dor, i més del Barça com a gran equip que és, a Ernesto Val­verde se l’aca­barà jut­jant, sobre­tot, per si acon­se­gueix gua­nyar algun títol a final de la tem­po­rada. Serà víctima de la dic­ta­dura del resul­tat, la que sol impe­rar avui dia en la majo­ria d’esports i que no té en compte altres fac­tors més enllà del que digui el mar­ca­dor i si s’acon­se­gueix col·locar una nova copa al museu quan les com­pe­ti­ci­ons arri­ben a la seva fi. Encara no s’ha aca­bat l’octu­bre i no sé si l’equip aca­barà recu­pe­rant la lliga o tor­narà a tri­om­far a Europa, però el que sí que tinc molt clar és que l’elecció de Val­verde ha estat un abso­lut encert per a un equip que neces­si­tava una nova figura a la ban­queta si volia tenir pos­si­bi­li­tats de man­te­nir l’espe­rit com­pe­ti­tiu que tant el carac­te­ritza. Després de l’etapa de Luis Enri­que, molt mar­cada pel fort caràcter de l’asturià, el grup neces­si­tava un per­fil dife­rent de lide­ratge per rein­ven­tar-se. I el de Val­verde ha encai­xat a la per­fecció, tant entre els juga­dors com a l’enti­tat, on el dis­curs seré, pau­sat i nor­mal de l’entre­na­dor està anant d’allò més bé.

Indis­cu­ti­ble també pel que fa a conei­xe­ments i capa­ci­tat, el pri­mer que ha fet és gua­nyar-se Messi –fac­tor impres­cin­di­ble–, a qui ha bus­cat una nova ubi­cació al camp, de nou més pro­pera a l’àrea, tot i man­te­nir la seva abso­luta lli­ber­tat de movi­ments. Ha introduït nove­tats tàcti­ques que han permès a l’equip recu­pe­rar soli­desa i estar més equi­li­brat i també ha donat més pro­ta­go­nisme als mig­cam­pis­tes, massa aban­do­nats en l’últim any de l’asturià a la ban­queta, ja que unia el seu destí al que fes el tri­dent. No és cap casu­a­li­tat que el ren­di­ment d’Ini­esta, Bus­quets i Raki­tic hagi aug­men­tat amb ell o que es comenci a veure cert poten­cial en fut­bo­lis­tes que esta­ven cri­dats a ser abso­lu­ta­ment secun­da­ris. La seva gestió dels minuts de la plan­ti­lla també s’està demos­trant encer­tada, perquè té la majo­ria de juga­dors endo­llats, mal­grat que no sigui tan radi­cal amb les rota­ci­ons com ho era Luis Enri­que. També ha posat fi a algu­nes nor­mes no escri­tes, com que els inter­na­ci­o­nals neces­si­ten des­can­sar després d’una atu­rada de selec­ci­ons –l’equip titu­lar que va sor­tir con­tra l’Atlético n’és l’exem­ple– o que Ini­esta no pot jugar tres par­tits con­se­cu­tius perquè física­ment no els aguanta. Mal­grat la des­feta en la super­copa d’Espa­nya, els resul­tats estan ava­lant la seva feina, i l’equip és líder en la lliga i ja té un peu en els vui­tens de final de la Cham­pi­ons. El Barça té encara molt marge de millora, però l’equip és recognos­ci­ble. Fa la sen­sació que els juga­dors se’l cre­uen i que estan com­ple­ta­ment amb ell.

I això que els pri­mers mesos al Barça no van ser fàcils per a Val­verde. El club va viure un estiu mogut i con­vuls per la marxa de Ney­mar, el fracàs per no poder fit­xar les pri­me­res opci­ons i per no tro­bar destí a alguns des­car­tats, però el tècnic ho va afron­tar des de la més abso­luta tran­quil·litat. Sense aban­do­nar el seu tarannà, que li per­met rela­ti­vit­zar moltíssim qual­se­vol debat que s’obri, i actu­ant amb nor­ma­li­tat, que no vol dir, en cap cas, man­cat de caràcter, perquè en té. Un fac­tor molt neces­sari en una enti­tat que sovint viu immersa en mil polèmiques, ja sigui per temes espor­tius, soci­als o ins­ti­tu­ci­o­nals.