Dos mons ben diferents
La història l’hem escoltat mil i una vegades en diversos àmbits de la política, la societat i la història de Catalunya. Tot ho devem a la Constitució espanyola. Sense ella no seríem, no som, res. És l’any 0 de tot. També en l’esport. Quan el que es buscava era el reconeixement internacional de les seleccions catalanes, ens deien que no podia ser, que s’havia de fer el que diu la llei espanyola de l’esport. Tant era que el TAS digués que una llei d’un estat només val en aquell estat. Per als espanyols, les seves lleis és com les taules de la Llei. S’han se complir tant si es vol com si no es vol. També en l’esport.
Per això ara és bo recordar un llibre que es va editar l’any 2008 titulat Las leyes del deporte español, amb el suport de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Sota la direcció del professor Antonio Rivero, quatre teòrics de l’esport i del dret feien una anàlisi i evolució històrica de les lleis que ha tingut l’esport espanyol. En democràcia, durant el franquisme, en la República, en la dictadura de Primo de Rivera i en la Restauració. El treball està fet, òbviament, des del punt de vista espanyol. Tant, que quan parlen dels canvis de la transició després de la mort de Franco escriuen: “L’escassa tradició de clubs privats no contribueix a millorar l’escenari esportiu, la qual cosa fa que, finalment, l’Estat assumeixi el major pes de la planificació i el desenvolupament.”
Escassa tradició de clubs privats? Els quatre autors, tots d’universitats de Madrid, demostren que no saben gaire res de la història esportiva de Catalunya. Quina sorpresa, oi? Per ells, la societat civil esportiva no existeix. Els clubs, les associacions, fruit de la feina desinteressada de milers de persones anònimes durant anys i anys, no tenen cap valor. Molt menys si s’ha fet, majoritàriament, a Catalunya. Aquí, també, som dos mons diferents. En concepte, en esperit, en ideals, en treball. No són els governants els que fan seves les ànsies de la societat civil. Tot és cosa de l’Estat, que és el que ens dona els elements necessaris per poder fer esport. I els ciutadans li hem de donar les gràcies.
És molt interessant l’anàlisi que fan del que diu la Constitució del 1978 sobre l’esport. Afirmen que per primer cop hi ha un reconeixement real de la importància de l’activitat esportiva, però al mateix temps diuen que el text constitucional, “en el model esportiu ha estat caut i conservador, restrictiu”. Fins i tot en un llibre en què ens expliquen textos legals de tants períodes diferents ens deixen ben clar de què va això de l’esport: “El prestigi esportiu espanyol ha anat creixent paral·lelament al que Espanya com a nació ha anat adquirint en les últimes dècades.”