Firmo aquest article com a ciutadà de la República de Catalunya. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

La lesió de Dembélé ens ha deixat l’atac molt descompensat. Quan juguem amb el 4-4-2 (que ens protegeix i és necessari) ens falta profunditat, i quan ho fem amb el 4-3-3 (que ens identifica) la sensació de problema mal resolt fa mal a la vista en un equip de la nostra categoria. Amb la banda esquerra buida (les entrades d’Alba no compensen el desequilibri) i el voluntariós Deulofeu enganxat a la dreta, Luis Suárez no acaba de trobar el seu lloc i Leo Messi, en la recuperada posició del fals davanter centre, queda engabiat entre rivals.

La manera com vam atacar les toves defenses de l’Olympiacòs i del Màlaga va ser un elogi a la descompensació. Així, la nostra capacitat ofensiva acaba depenent gairebé sempre de la inspiració del millor del planeta, és a dir Messi, que amb la seva genialitat inigualable dissimula les carències del sistema. I és en aquest escenari futbolístic preocupant, que al Barça B apareix la figura descollant de José Arnaiz. El jugador de Talavera de la Reina es mou –precisament– per l’esquerra i a Múrcia va confirmar el que en els pocs partits que ha disputat amb el filial ja ha demostrat: unes qualitats que no les recordo haver observat –ni de lluny– en cap dels davanters formats a la Masia en els últims deu anys, com a mínim (Deulofeu i Bojan inclosos).

Arnaiz és descarat, però no esbojarrat, ràpid, desequilibrant i amb un cacau de fora l’àrea que delata que no s’ha format al nostre planter. L’hem fitxat aquest estiu del Valladolid (on també operava pel mig de l’atac) i té 22 anys, una bona edat per rebre l’alternativa. És el jugador adequat en el moment oportú. Com ho va ser, al seu dia, Pedro Rodríguez quan Guardiola (que, per cert, està completant al City la idea de joc iniciada l’any passat, a diferència del seu veí, Mourinho, l’equip del qual continua no jugant a res) el va fer pujar al primer equip, amb el matís que el canari no destacava gaire al B. Decisió valenta. I, caram si va funcionar!

Amb Arnaiz a l’esquerra, Messi podria recuperar el seu camp base a la dreta (des d’on moure’s per on vulgui) i Suárez, centrar i aclarir la posició (segur que ho agrairia). És a dir, amb Arnaiz es reconstruiria l’atac amb tres davanters. S’ordenen les peces i es compensa el dibuix. És obvi que a Arnaiz no se li pot demanar que marqui diferències, però pel perfil i personalitat que té pot ajudar els cracs a marcar-les.

Quan juguem amb el 4-3-3: Messi, Suárez i Arnaiz. I, a més, s’envia al planter un missatge clar. Arnaiz s’ho ha guanyat.