Pablo Machín es va asseure a la banqueta del Girona per primera vegada el març del 2014. Aleshores, l’equip blanc-i-vermell era cuer a segona divisió i la situació era dramàtica. El final de temporada de l’equip va ser sensacional, ja que va sumar vint-i-un punts en tretze partits i va assolir la salvació de manera èpica. Aleshores, el club, conscient de la feinada del tècnic sorià, va decidir renovar-lo per dues temporades, una de les decisions més importants i encertades del club gironí. La temporada següent, l’equip va funcionar amb la precisió d’un rellotge suís i va arribar a l’última jornada depenent de si mateix per ascendir a primera divisió. Un partit negre contra el Lugo a casa va frustrar les aspiracions d’una ciutat orgullosa, però decebuda de no poder arribar al cel futbolístic. La temporada següent, la 2015/2016, aquesta tendència guanyadora es va mantenir, però en el play-off final d’ascens, l’Osasuna va tornar a esmicolar els somnis del Girona. Aleshores, Machín va afrontar la seva tercera temporada sencera amb un objectiu ben definit: ascendir de manera directa. La tercera, havia de ser la bona. Dit i fet. L’equip va fer una temporada brillant, amb fases d’excel·lència ofensiva i fases de solidesa defensiva. Un ascens històric per a una ciutat que en vuitanta-set anys d’història mai havia participat en la primera divisió.

Ara, els cinc primers classificats de la temporada passada a primera ja han passat per l’estadi de Montilivi aquesta temporada. El Girona ha competit amb tots, però va ser diumenge, contra el Madrid, campió de lliga i de Champions, quan el Girona es va retre un autèntic homenatge. I ho va fer amb les mateixes armes amb què ha competit en les últimes temporades. De fet, vuit dels onze titulars de la històrica victòria de diumenge, ja jugaven al Girona la temporada passada, a segona divisió. Amb aquest esquema de tres centrals, un mig del camp Granell-Pons purament gironí i velocitat a les bandes, els de Montilivi van passar per sobre del totpoderós Madrid remuntant un gol inicial d’Isco. A la graderia del coliseu gironí hi ha una pancarta en què es pot llegir “Pablo MachinE”. És una metàfora que dona valor a la tasca d’un tècnic que no només ha portat l’equip a la màxima categoria, sinó que ho ha fet amb una identitat pròpia. Mantenint la seva fidelitat a l’estil.