Ells i nosaltres
Després de perdre 3 a 1 a Wembley, Cristiano es queixava de l’àrbitre: “El primer gol ha estat outside, així que... A Girona, el segon, outside també. Són coses que no controlem” (beIN Sports). Deixant de banda que el segon gol del Girona no va ser fora de joc (hi ha imatges que ho demostren), l’aplicació del 155 no preveu la rectificació de resultats. De moment...
Per la seva banda, el capità de la penya dels germans Padrós, Sergio Ramos, qüestionat sobre el procés català responia el següent: “Em preocupa més que el nostre himne [l’espanyol] no tingui lletra” (Onda Cero). Diuen les males llengües, que el de Camas encara no s’ha recuperat de quan li van dir que el “la, la, la, la” amb què el públic espanyol acompanya les notes de la Marcha real cada vegada que Espanya juga per aquests camps de Déu no era una lletra, sinó que l’afició taral·lejava...
Sí senyor, el Madrid de Zidane va rebre una repassada tàctica a Girona i va perdre a Londres (contra un bon equip i prou, el Tottenham). Dues derrotes que fan mal i que ratifiquen un inici de campanya agradablement penós. Les baixes de Pepe, Morata, James... no expliquen el despropòsit. Atenció: són els mateixos que, després d’aquella dissortada supercopa (en què va pesar molt més la nostra feblesa irritant que les seves habilitats), molts deien que ens havien manllevat l’estil... Pobrets.
Nosaltres complim, però...
I mentre ells fan aigües, nosaltres som líders invictes de la lliga i del nostre grup de la Champions. El Barça compleix. Però no ens enganyem, jugant com ho estem fent no recuperarem el tron europeu ni en somnis.
Amb un calendari contra uns rivals idonis per anar modulant la manera de jugar, la impressió és que, avui dia, estem estancats. Conscient que l’equip necessitava seguretat, Valverde va introduir el 4-4-2 elàstic que ajunta línies i ens protegeix. Un exercici de pragmatisme necessari. Però des de Lisboa, on ens vam mostrar consistents posicionalment però innocus en atac, que no evolucionem. I des de l’empat al Calderón, que hem entrat en regressió. Amb el 4-4-2 no ataquem bé i quan passem al 4-3-3 la cosa tampoc no millora.
Actualment, quan em miro el Barça veig un equip normalet amb el millor jugador del planeta. Que Messi marqui les diferències ja és el que toca, però el que no pot ser és que hagi de fer-ho tot. D’acord que sense Iniesta (a qui hem de saber dosificar) perdem clarividència i que la lesió de Dembélé i la baixa forma d’algunes peces claus com Suárez, així com la falta del nivell mínim exigible (en un equip top) d’alguns jugadors, també ens condicionen. L’equip ha perdut qualitat i ja ens han fet saber que acudirem al mercat d’hivern. Però, a banda dels reforços que puguin arribar, Valverde ha de decidir a què volem jugar. Aquesta és la premissa bàsica.
En certa manera, és una situació similar al primer any de Luis Enrique. L’asturià no s’aclaria (recordem aquell dibuix amb un atac embotit pel mig, deixant les bandes lliures pels laterals...), fins que en el partit contra l’Atlético (després de la patacada d’Anoeta) l’equip va ser un altre: amb un redissenyat 4-3-3, amb tres migcampistes totals al servei del trident perquè destrossés les defenses. Intensitat, futbol d’alta escola i segon triplet.
El compositor alemany Johannes Brahms deia que compondre no era una tasca gaire difícil, però sí que ho era, i molt, eliminar les notes innecessàries. Valverde té un problema amb la partitura. Confiem que el sabrà resoldre.
