Futbol en ambient del passat
Futbol del segle XXI en un context social de fa cinquanta anys. Al Camp Nou ja no hi juguen Rexach, Torres ni Martí Filosia, però la flaire del franquisme ha tornat a l’ambient. La llibertat és un dret, però hi ha llocs i moments en què és una conquesta. En aquesta lluita està posada Catalunya fa temps. “Llibertat!” va ser ahir el crit que es va sentir més al camp del Barça, escenari on històricament han conviscut el viatge del club i els anhels del poble català. Però la llibertat que es va demanar ahir al Camp Nou, com al Palau Blaugrana i a molts camps i pavellons de l’esport català, no era la genèrica com a poble que s’està guanyant des de fa temps. Era una llibertat més concreta, estricta i lamentable en un estat que encara es diu democràtic. La llibertat dels empresonats per les seves idees. La llibertat que ja ha deixat de ser un dret. La llibertat que ara ha de ser la conquesta dels independentistes i també dels que simplement són demòcrates. Una aspiració que enllaça directament amb l’època de la dictadura franquista. En aquella època també hi havia partits de futbol i la llibertat també era una reivindicació que va trobar un altaveu al Camp Nou en els últims anys de la dictadura.
La nit plujosa d’ahir al Camp Nou era, encara que no ho sembli pel context polític, de l’any 2017. Futbol d’avui en condicions socials de fa cinquanta anys. Per això últimament costa tant desconnectar-se de la realitat i connectar-se als partits del Barça. No crec que només em passi a mi. De fet, tots plegats ahir estàvem pendents, mentre el partit ja s’estava jugant, de com es desenvoluparia la part reivindicativa. No hi va haver la coordinació que es va exhibir al Palau Blaugrana, però els crits de “llibertat!” van sonar alts i clars. El Barça va complir un cop més, i ahir sí que tocava sobretot això, d’altaveu de la societat catalana cap al món.
Els minuts de reivindicació van coincidir amb els millors moments futbolístics del Barça. L’equip de Valverde va fer una gran posada en escena. Un joc ràpid, vibrant, profund i amb ocasions de gol. Segurament hi té a veure el fet que es va desplegar a partir d’un dibuix sensiblement diferent al de feia tres dies a Atenes. Per fer-ho senzill diguem que tots dos esquemes van ser un 4-4-2. El d’Atenes, però, era amb una línia de mitjos plana, amb tots quatre integrants a la mateixa altura. El d’ahir era un retorn al 4-4-2 en què el quart migcampista és Messi situat com a punta del rombe de la línia de mitjos. Els altres tres eren els de l’equip titular. L’equip va notar per a bé les dues coses, el dibuix i els integrants. El Sevilla de Berizzo no tenia ni la pilota ni el control de la situació. Els blaugrana superaven els sevillans en els duels individuals preparats per l’entrenador argentí, i també el duel col·lectiu. L’únic defecte dels catalans va ser que no van traduir en gols aquest domini. Només un, el de Paco Alcácer, la novetat d’ahir en el càsting per acompanyar Messi i Suárez en atac i fer de quart migcampista en defensa. Va complir molt bé. El jugador complementari va acabar sent ahir el protagonista.
L’equip va baixar de nivell després del seu gol. I tampoc no va ser perquè el Sevilla tingués una reacció fulgurant.
En la segona part sí que els andalusos van tenir més presència escènica i el Barça es va desdibuixar. El gol de l’empat va ser a pilota aturada, però es veia a venir. El Barça tornava a estar immers en una segona part com les últimes, a Bilbao i a Atenes. Va ser el moment en què Valverde es va girar cap a la banqueta. Iniesta va deixar el seu lloc a Paulinho, i sort que Alcácer va fer servir el seu olfacte de davanter centre, a falta del de Suárez, abans d’esgotar l’aire dels pulmons i ser canviat. El seu segon gol va permetre al Barça arribar a la riba de la victòria. Li va costar, perquè el Sevilla encara té coses d’equip competitiu. El Barça de Valverde també ho és. Això diuen els resultats.