Resistència, dignitat, intel·ligència
Josefina Dalmau i Norat era Mestra, sí, d’aquelles en majúscula. Era germana de Francesc Dalmau, històric dirigent d’ERC, alcalde de Palamós i diputat. Era mestra –ja a prop de la jubilació– en una escola de Palamós amb un índex d’immigració espanyola i de penúries familiars elevadíssims, a la fi dels anys seixanta i al començament dels setanta. De casa bona de Girona però amb valors republicans incorruptibles, vessava cultura, humanisme i democràcia per tots els porus, i no ho podia dissimular tot i la discreció del seu posat. Qui sap si ajudada d’aquesta discreció –i amb el suport del jove director de l’escola, que era el meu pare–, quan al dictador feixista el tremolor de la mà no li impedia signar sentències de mort, en aquella escola es va muntar una petita biblioteca i la senyoreta Fina –com li agradava que li diguéssim aquelles criatures de sis o set anys–, al costat d’obres considerades innòcues, hi va afegir llibres i publicacions (Cavall Ford, Tretzevents...) editades en català, als quals ens orientava discretament als que ens veia més receptius.
Aquella actitud de resistència no era la primera d’aquells mestres forçats a fer equilibris en èpoques fosques. Resistència i dignitat. Fer el que estava a les seves mans per contribuir a la continuïtat d’una llengua, un sentiment, una cultura, un poble.
En la involució neofalangista que ens vol imposar l’Estat espanyol, resistència i dignitat és al que estem cridats en les pròximes setmanes, qui saps si mesos. Dignitat és haver portat milions de catalans al carrer en set anys sense haver trencat ni un vidre. Dignitat és reconèixer com a legítim el govern elegit. Digna és l’actitud del president i dels consellers a Brussel·les i dels que han estat empresonats per les seves idees. No és digne passejar per Vila-roja fent el milhomes en un barri habitat de manera gairebé exclusiva per immigrants i ètnies de les quals volia netejar Badalona quan n’era l’alcalde. No és digne deixar el govern i, amb els excompanys encara a la porta de la presó, refregar-los que no ha fet cap de les feines encomanades perquè no hi creia. I és indigne que dues concentracions que han fet per la unitat d’Espanya hagin acabat amb cadires volant, agressions a policies i la ciutadania i violència múltiple (i de moment impune). En termes de dignitat, encara hi ha categories.
Resistència i dignitat, però aplicades amb intel·ligència. Sobretot perquè siguin actes visibles per al món. Magnífica idea la dels silencis –tan eixordadors com els posteriors crits per l’alliberament dels presos polítics– que veiem als recintes esportius. Però també haurem de fer actes amb aplicació efectiva i que Europa i el món, a més de veure’ls, se’n sentin. És el pròxim objectiu.