París, maig del 68. Una jove manifestant reconeix entre la multitud el cineasta Jean-Luc Godard que, mentre pren part en les mobilitzacions, ho enregistra tot càmera en mà. La noia el saluda emocionada i es declara fan de les seves pel·lícules, però alhora no deixa de fer-li una petició que encongeix d’espatlles l’avantguardista cineasta francès: “Per què no les fa més divertides?” “Ja ho procuraré”, s’acomiada Godard després d’un breu intercanvi sobre el concepte de pel·lícula divertida i la paradoxa que algú esperi d’un cineasta compromès films “com els que fan els altres”.

L’escena és de la pel·lícula Mal genio, biopic pintoresc de Michael Hazanavicius sobre uns anys de la vida de Godard i encara en cartellera en algun cinema, però n’hi hauria prou de canviar el subjecte perquè la conversa fos la que tenen al Camp Nou algú que és del Barça entenent-lo en tota la seva dimensió –més que un club històricament indissociable de les reivindicacions nacionals de Catalunya– i algú que ho és –o diu que ho és– buscant-hi només entreteniment. Vivim dies que, al contrari de la vergonyant fredor institucional, la gent crida com ho fa la majoria del país, però són també dies en què no falta el disc ratllat dels que abominen del que ells en diuen barrejar política i esport ignorant que no barrejar-ho també és política. A qui voldria el Camp Nou i el Palau callats i pendents només de la pilota ja li deu anar bé que la presó, l’exili, la repressió i la privació de drets fonamentals individuals i col·lectius hagin tornat a primera línia, però si a més diu que és del Barça, la pregunta s’imposa i és diàfana. Es pot ser seguidor de res desitjant que allò que idolatres es converteixi en una altra cosa? Era aquella noia fan de debò de Godard? És realment del Barça qui voldria que les àgores blaugrana no fossin un potent altaveu d’expressió? Siguem generosos, no els neguem la militància. I amb la mateixa generositat, expliquem-los que ho són sense entendre res.