Hi ha futbolistes que són capaços de tombar murs. De posar en suspens dogmes enquistats. De fer trontollar bases ideològiques que semblaven acceptades. D’agitar la ment encasellada. I sens dubte, Andrea Pirlo ha estat un d’aquests escollits. Se’n va un migcampista que ha tombat lleis establertes, especialment en un país, Itàlia, que ha viscut molts anys de la cultura defensiva, de la preparació física i que ha edificat sobre el record d’entrenadors com Helenio Herrera i Nereo Rocco, grans exponents del catenaccio.

Pirlo no era ni el més alt ni el més fort, ni el més agressiu ni el més hàbil, ni el més ràpid ni tampoc el més intens. Esquifit i de mirada inexpressiva, de fet, amb prou feines sostenia la façana de futbolista. Però amb una sola virtut, minimitzava la resta de defectes. Amb una intel·ligència portentosa, va ser capaç de transgredir en un esport aspre i sovint mesquí, de treure la pilota del fang i dignificar-la, de ser una peça central en un país on els talents més refinats no sempre han tingut facilitat per expressar-se, isolats entre el ferro colat. Ho hem vist recentment en la figura de Sebastian Giovinco, una ploma físicament, però amb un talent desproporcionat. A la Juve, en canvi, mai li van saber crear un ecosistema, ofegant-lo a la banda en molts partits, incapaç de donar-li el rol central que sí que li va saber atorgar Carlo Mazzone –aleshores tècnic del Brescia– a Pirlo, endarrerint-lo uns metres i ubicant-lo en una parcel·la reservada habitualment a futbolistes amb més vigor físic. De trequartista a regista. Va ser un moviment contracultural que encara hem d’agrair al tècnic romà, que ens va permetre disfrutar d’un migcampista únic i dels que fidelitzen l’aficionat. Des de la seva atalaia al mig del camp, i malgrat la seva mirada caiguda, Pirlo era capaç de veure-ho tot. Amb ell, el joc consistia primer a pensar i després a córrer, una jerarquia evident fins als seus darrers dies a la Juve, on l’elegant migcampista de Flero movia els fils d’un equip amb un gran desplegament, però en què l’exuberància de Pogba o Arturo Vidal cobrava sentit quan ell hi dirigia la llum.