Parlem de futbol. Del Barça i dels líders de les grans lligues europees. I de cap a on van les tendències. El Nàpols (Itàlia) i el PSG (França) són els clubs amb més punts, 32, després de dotze jornades. El Barça, el Manchester City (Anglaterra) i el Porto (Portugal) en tenen 31 però han jugat un partit menys. Cap dels cinc equips ha perdut encara. El PSV (Holanda) té 30 punts, amb onze jornades i ja una derrota i, per acabar el repàs, el Bayern (Alemanya) en suma 26 després d’onze partits, també amb un de perdut. Els grans d’Europa, pendents de la lliga de campions com a gran objectiu de la temporada, han començat força bé les seves competicions internes. Pel que fa a gols marcats, atenció a la classificació: Manchester City –3,45 per partit–, PSV –3,36–, PSG –3,25–, Barcelona i Porto –2,72–, Nàpols –2,6– i Bayern –2,45–. I gols encaixats: Barça i Porto –0,36 per partit–, Manchester City, Nàpols i PSG –0,6–, Bayern –0,72– i PSV –1,18.

El Barça de Valverde reuneix uns números espectaculars. Per explicar-nos el seu domini en la lliga espanyola trobaríem, d’entrada, una correcta quarta posició europea en el capítol ofensiu, amb 30 gols en onze jornades (la mitjana comentada de 2,72 per partit). Sense Neymar, amb Dembélé lesionat i Luis Suárez, deprimit –només tres gols–, Leo Messi és l’ànima de l’atac. Que no es refredi. És evident que el Barcelona no té el mètode del City ni el talent individual del PSG. El tècnic basc té dificultats per llegir el futbol de les darreres dècades que ha fet diferent el club i, per tant, es recolza en la saviesa de Piqué, Sergio, Iniesta i Messi. Si la seva columna vertebral fluixeja, l’equip es desorienta.

En canvi, defensivament, el Barça és tan fiable que és el número u del continent. Valverde ha introduït matisos en la confecció de l’equip que han permès als blaugrana encaixar 4 gols en onze jornades (0,36 per partit!). El tercer davanter –sempre el de la banda dreta– s’ha convertit, més aviat, en un quart migcampista que, per defensar, ha fet molta feina per protegir el seu carril. Això ha empès a la creació d’un doble pivot defensiu treballador (generalment, amb Sergio i Rakitic o Paulinho), mentre que l’altre interior l’acostuma a defensar Iniesta. Luis Enrique, l’home que va portar el dibuix del 4-4-2 en defensa, baixava Neymar a l’interior i portava Iniesta al mig centre. Tot plegat, més tou. Els rivals del Barcelona, ara, han de mastegar molta sorra.

Valverde ho té clar: amb la inèrcia de moviments de la història recent i, naturalment, amb Messi, en té prou per fer gols. Amb el quart migcampista, s’assegura la porteria a zero (o quasi). Possiblement per això Deulofeu ha anat de més a menys i migcampistes com Gomes o Roberto han guanyat més protagonisme. El Txingurri prefereix posar el fre de mà per sentir-se més segur. Ho veu així. Ho sent així. Ho executa així. A final de temporada, les notes. I per a la història, l’anàlisi d’aquest moviment contracultural. Temps al temps.