L’ATP explora un nou format més atractiu
L’ATP ha fet aquesta setmana proves revolucionàries en el seu format de puntuació i en altres aspectes relacionats amb el joc. Ha elegit per fer de banc de proves la primera edició de la copa Masters de la Next Gen reservada a jugadors com a màxim de 21 anys que s’ha jugat a Milà amb el triomf del coreà Hyeon Chung, al qual Rafa Nadal va eliminar en el darrer Barcelona Open Banc Sabadell. Els organitzadors la van vessar en la cerimònia d’inauguració per sexisme i excés de frivolitat quan el que perseguien era fer un homenatge al món de la moda de Milà. Van ser almenys àgils demanant disculpes meteòriques i no es van enrocar en l’error com estem acostumats a veure en molts altres aspectes polítics darrerament en el nostre entorn. Sigui com vulgui, el cas és que el primer que arribava a quatre jocs guanyava el set i que per derrotar el rival s’havien de guanyar tres sets –o sigui, dotze jocs com fins ara–. El tie-break s’ha jugat amb 3-3 i amb 40-40 s’ha disputat un únic punt per decidir el joc. S’han evitat els cicles eterns d’avantatge, deuce, avantatge, deuce... Es tracta del punt d’or que ja s’aplica fa anys en competicions domèstiques de clubs per guanyar temps. Tot plegat, els partits més llargs a cinc sets han durat una mitjana d’entre una hora i tres quarts i dues hores aproximadament. El rus que s’entrena a Barcelona Andrei Rublev –el seu tècnic és el castellonenc Fernando Vicente–, i que va perdre la final, va recalcar que amb el nou mètode “sempre has d’estar alerta i en qualsevol moment se’t pot complicar el partit; tot és més igualat”. Certament. Amb un format tan curt de set, hi ha més moments importants que poden alterar la dinàmica. Sovint, amb el format convencional, s’ha d’esperar al 4-4 o al 5-5 per veure el primer break i es fa llarg. D’acord que, per citar un exemple, la final d’Austràlia entre Federer i Nadal et manté tres hores enganxat al sofà sense titubejos, però, sincerament, molts altres partits tenen trossos avorrits i evitables. S’ha posat en pràctica noves normes com el coaching. Alguns tècnics s’han queixat que no troben bé que tot l’estadi senti els seus comentaris argumentant que ajuden el rival. No els falta part de raó. Ja en parlarem. Els agents implicats diran la seva. Per això són tests. Ara caldrà veure la capacitat d’implementació de l’ATP i si es posa en pràctica ben aviat o es desa en un calaix. Els tornejos tenen prou públic i els Grand Slam apugen sovint els premis en metàl·lic perquè els surten els números. Per això està bé buscar nous formats per millorar el producte, atreure nous espectadors de noves generacions i fidelitzar els existents quan el model encara no ha entrat en recessió.