El terrabastall de l’eliminació d’Itàlia del mundial de Rússia és una bufetada per a un país històricament competitiu. Les editorials d’alguns diaris italians parlen aquests dies de començar de zero, de resetejar tota l’estructura i fer canvis en profunditat que afectin la federació i els clubs. Però Itàlia té algunes bases sòlides. Els entrenadors italians, per exemple, continuen sent la referència en les cinc principals lligues europees. N’hi ha 21: 18 en la lliga italiana (un 90% dels tècnics de la Serie A), a més de Claudio Ranieri en la Ligue 1 (Nantes), Gianni de Biasi en la LFP (Alavés) i Antonio Conte en la Premier (Chelsea). Superen en nombre els 19 entrenadors espanyols, els 17 francesos, els 13 alemanys i els 5 anglesos repartits per les principals lligues. Si agafem la competició de clubs de referència, la lliga de campions, hi trobem 5entrenadors italians: Massimo Carrera (Spartak Moscou), Antonio Conte (Chelsea), Massimiliano Allegri (Juventus), Eusebio Di Francesco (Roma) i Maurizio Sarri (Nàpols). Només Portugal en té més, amb 6. Ancelotti sembla l’escollit per agafar el relleu de Ventura, però l’escola d’entrenadors italians és àmplia i variada. En l’àmbit de clubs, el Nàpols lidera la lliga italiana més igualada de l’última dècada, amb cinc equips amb només cinc punts de diferència (Juve, Inter, Lazio i Roma). Un Nàpols elogiat per Guardiola, del qual ha dit que practica un dels millors futbols del continent. La selecció italiana sub-20 va quedar tercera en el mundial de l’estiu passat a Corea del Sud, la millor posició de la història en aquest campionat. Per tant, no tot és funest en el futbol italià. L’azurra és ara mateix un equip de bohemis que ha d’aspirar a ser un equip d’artesans i d’artistes. De genis, de moment, no en té. Després de seixanta anys, Itàlia no jugarà un mundial. I la pregunta ara és: a Itàlia, què? La resposta segurament és aprendre del fracàs com tantes vegades ha passat en el món de l’esport.