Luis Suárez és un fidel exponent de la garra charrúa, el descriptor que defineix una manera d’entendre el futbol molt característica dels jugadors uruguaians. Gent dura, aspra, que no negocia cap jugada i per a la qual aquest esport esdevé una qüestió gairebé –o sense el gairebé– de vida o mort.

S’explica que això de la garra charrúa va sorgir el 1935 quan l’Uruguai, amb una selecció formada per il·lustres veterans i practicant un joc brusc, li va guanyar –contra tot pronòstic– la copa Amèrica a l’Argentina, a la qual ja havia superat anteriorment en el mundial de 1930 i en els Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. L’apunt fet per un jugador argentí de l’època, Pancho Varallo, és aclaridor: “Ens guanyaven i ens vacil·laven: jugueu molt bé, però sou tous, ens deien. Recordo que a mig partit [la final de 1930] un d’ells em va amenaçar: “A tu et mataré.” I un altre va afegir: “I jo t’enterraré sota la gespa...”

Quan no pocs analistes, que després s’han hagut de rendir a l’evidència, consideraven inadequat el fitxatge de Suárez (perquè “nosaltres no juguem amb un 9 pur, sinó amb un fals davanter centre”, era la cançoneta), servidor es postulava clarament a favor de la seva contractació. “Si volem tornar a guanyar la Champions, necessitem un killer autèntic com és l’uruguaià del Liverpool”, recordo que vaig dir i vaig escriure aleshores. Amb gols decisius, una lluita infatigable i contribució al joc col·lectiu –amb i sense pilota–, Suárez va confirmar tot el que d’ell esperàvem i es va erigir en una peça determinant en els èxits del Barça entrenat per Luis Enrique. En soc el primer admirador.

Ara, després de completar tres anys molt intensos en què la dosificació d’esforços no ha estat, ni de bon tros, la més adequada en un jugador tan exigit físicament i tenint en compte que, amb 30 anys, tampoc seria ja un juvenil (l’obsessió seva, i d’altres, per jugar-ho tot ha passat factura), en aquesta campanya el rendiment de Suárez està sent deficient des de l’inici. Als problemes que arrossega el seu genoll maltractat (cal dir que el principal responsable és ell, que va marxar lesionat a jugar amb la seva selecció tot i estar de baixa), s’hi ha afegit un embolic mental que es tradueix en unes actuacions impròpies de la seva contrastada categoria i caixet.

Que Suárez ja marcarà? Esperem-ho. Però el seu problema s’intueix més futbolístic que golejador. El més preocupant, al meu parer, no és tant la manca de definició –que sempre delata i autopressiona el golejador quan no marca–, sinó altres aspectes del joc que han condicionat i disminuït el Suárez futbolista en aquest primer tram del curs. Per exemple, ha perdut precisió en el toc. Amb un primer control –una faceta clau– erràtic, l’uruguaià ha empitjorat gairebé totes les jugades en les quals ha intervingut. Cal dir també, que el dibuix atacant asimètric de Valverde tampoc no l’ajuda a trobar l’encaix i els espais.