Legió d’antiherois
El primer cop que Itàlia no va ser al mundial va ser el primer cop que hi va haver mundial. La federació italiana aspirava a organitzar-lo, i, en jugar-se a l’Uruguai, no va voler anar-hi. Quatre anys després, el 1934, el va organitzar, el va jugar i el va guanyar, perquè tocava. Va ser el primer mundial posat i guanyat al servei de la propaganda d’una dictadura. El mundial de Mussolini. També el de Giuseppe Meazza, estrella d’aquesta copa del món arreglada i també de la següent. Des de llavors, Itàlia només havia fallat un cop a la cita mundialista. Va ser a Suècia, el 1958, quan H.H. i Nereo Rocco encara no havien perfeccionat a l’Inter i el Milan el catenaccio que després esdevindria marca d’aigua del calcio, quasi sempre tan enteranyinat, tan especulatiu, tan subterrani, tan als antípodes del simfònic futbol total dels holandesos, dels brasilers i del Barça. El que no evita, ni de bon tros, que, quan no hi són, als italians se’ls enyori de mala manera. Perquè el futboler és contradictori com ho és el futbol italià, que, durant lustres, alhora que sublimava la destrucció, va importar els més grans fantasisti: Maradona, Platini, Van Basten, Zidane, Ronaldo...
Per a un servidor, l’azzurra comença en el mundial del 82, el primer que recordo i el tercer per Itàlia, que de pas es venjava dels brasilers, del futbol samba que els havia tombat al 70. Era la Itàlia de Dino Zoff, veterà llavors com Buffon ara, de la Juve i de Paolo Rossi, aquell killer que tornava després de dos anys de càstig pel cas totonero, un dels escàndols de corrupció i apostes que cada tant sacsegen el calcio, i que esdevindria (anti)heroi i llegenda. La meva azzurra mundialista és també aquella de Baggio i Tassotti que el 1994 va perpetrar una nova venjança contra el Brasil del 70, més rebuscada: va consistir a caure als penals contra una canarinha estèril, que per guanyar, va renunciar als seus principis i va, sí, italianitzar-se. La meva selecció italiana, com la de tants, és Baresi, campió el 82 sense jugar ni un minut, i Maldini, retirat just abans del quart campionat del món, i els meravellosos Totti i Pirlo i Inzaghi, que sí van ser campions el 2006, sense cap llampec de geni però amb el mèrit terrible d’aconseguir-ho després d’una altra sacsejada, aquesta de nom calciopoli. L’azzurra que ens representa és, també, l’honorable fracàs de Prandelli, el tècnic que va intentar que el geni s’imposés al càlcul, i que quasi ho aconsegueix. I les llàgrimes de Buffon, l’home que es va quedar a la Juve quan la van enviar a expiar els seus pecats a la Serie B. I la protesta del suplent De Rossi, un altre que plega, quan, amb el letal –i finalment inevitable– empat que deixava els italians fora del mundial planant sobre els seus caps, el van fer sortir a escalfar. “Què collons hi pinto jo? Aquest partit l’hem de guanyar, no empatar-lo!” Honor i glòria a l’azzurra i la seva legió d’antiherois eterns. Com els trobarem a faltar aquest estiu.