La credibilitat i la solvència del Girona va fer un nou pas de gegant divendres passat contra la Real Sociedad, perquè el conjunt gironí va saber sobreviure i adaptar-se als diversos escenaris que es van anar succeint durant el partit. Vegem-ho.

Una sortida marca de la casa. L’equip de Machín comença sempre amb una pressió alta ben executada i que serveix per deixar clar al rival que no es pensa arronsar ni que tampoc abaixarà els braços si les coses no van bé. Una declaració d’intencions.

Després del 0-1. Una pèrdua de pilota dels locals al mig del camp va ser l’origen del gol de la Real, en una jugada brillant culminada per una acció de qualitat i desequilibrant de William José. Els de Montilivi van notar la trompada i l’escenari va ser de major control del joc per part de la Real. Els gironins, però, van continuar sent proactius i van generar tres situacions de perill que no es van convertir en ocasions de gol per decisions errònies o per falta de sincronització. Malgrat tot, li va costar trobar passades interiors que permetessin anar de dins a fora i fer encara més perillosa l’entrada dels carrilers. També li va costar ajustar l’espai entre línies que quedava entre els centrals i Timor, on Oyarzabal es va moure amb total comoditat. Sempre tenia temps i espai per rebre, ja fos amb una passada directa del seu porter Rulli, o bé des de centrals o bandes. Tot i això, la Real no va poder rendibilitzar aquest avantatge, de vegades per una mala presa de decisions del mateix jugador basc i d’altres per la feina de la línia defensiva gironina.

Canvi de panorama. Després del descans i fins a l’arribada del gol de Stuani (68’), l’estructura defensiva del Girona es va ajustar, l’equip va passar a portar la iniciativa i va trobar el premi de l’empat. L’embranzida dels locals va fer reaparèixer de nou alguns desajuntaments entre línies a l’esquena del pivot. La Real ho va aprofitar per acostar-se amb perill a l’àrea de Bounou, que va resoldre amb molta eficàcia la feina que se li va presentar. El Girona, en aquest tram de final, va tornar a tenir la possibilitat de jugar per dins (durant dos o tres atacs Granell es va moure entre línies reclamant la pilota amb les mans obertes); en canvi, amb l’entrada d’Aday i l’excel·lent dinamisme de Maffeo, la prioritat va ser fer circular la pilota per fora per poder generar una acció de dos contra un o una centrada. La Real, però, ja havia demostrat durant tot el matx, tret de l’acció del gol, la solidesa tant per dalt com per baix dels seus centrals, que a més es van multiplicar amb ajudes a la banda, sobretot d’Íñigo Martínez.