La cre­di­bi­li­tat i la solvència del Girona va fer un nou pas de gegant diven­dres pas­sat con­tra la Real Soci­e­dad, perquè el con­junt gironí va saber sobre­viure i adap­tar-se als diver­sos esce­na­ris que es van anar suc­ceint durant el par­tit. Vegem-ho.

Una sor­tida marca de la casa. L’equip de Machín comença sem­pre amb una pressió alta ben exe­cu­tada i que ser­veix per dei­xar clar al rival que no es pensa arron­sar ni que tam­poc abai­xarà els braços si les coses no van bé. Una decla­ració d’inten­ci­ons.

Després del 0-1. Una pèrdua de pilota dels locals al mig del camp va ser l’ori­gen del gol de la Real, en una jugada bri­llant cul­mi­nada per una acció de qua­li­tat i dese­qui­li­brant de William José. Els de Mon­ti­livi van notar la trom­pada i l’esce­nari va ser de major con­trol del joc per part de la Real. Els giro­nins, però, van con­ti­nuar sent pro­ac­tius i van gene­rar tres situ­a­ci­ons de perill que no es van con­ver­tir en oca­si­ons de gol per deci­si­ons errònies o per falta de sin­cro­nit­zació. Mal­grat tot, li va cos­tar tro­bar pas­sa­des inte­ri­ors que per­me­tes­sin anar de dins a fora i fer encara més peri­llosa l’entrada dels car­ri­lers. També li va cos­tar ajus­tar l’espai entre línies que que­dava entre els cen­trals i Timor, on Oyar­za­bal es va moure amb total como­di­tat. Sem­pre tenia temps i espai per rebre, ja fos amb una pas­sada directa del seu por­ter Rulli, o bé des de cen­trals o ban­des. Tot i això, la Real no va poder ren­di­bi­lit­zar aquest avan­tatge, de vega­des per una mala presa de deci­si­ons del mateix juga­dor basc i d’altres per la feina de la línia defen­siva giro­nina.

Canvi de pano­rama. Després del des­cans i fins a l’arri­bada del gol de Stu­ani (68’), l’estruc­tura defen­siva del Girona es va ajus­tar, l’equip va pas­sar a por­tar la ini­ci­a­tiva i va tro­bar el premi de l’empat. L’embran­zida dels locals va fer rea­parèixer de nou alguns desa­jun­ta­ments entre línies a l’esquena del pivot. La Real ho va apro­fi­tar per acos­tar-se amb perill a l’àrea de Bou­nou, que va resol­dre amb molta eficàcia la feina que se li va pre­sen­tar. El Girona, en aquest tram de final, va tor­nar a tenir la pos­si­bi­li­tat de jugar per dins (durant dos o tres atacs Gra­nell es va moure entre línies recla­mant la pilota amb les mans ober­tes); en canvi, amb l’entrada d’Aday i l’excel·lent dina­misme de Maf­feo, la pri­o­ri­tat va ser fer cir­cu­lar la pilota per fora per poder gene­rar una acció de dos con­tra un o una cen­trada. La Real, però, ja havia demos­trat durant tot el matx, tret de l’acció del gol, la soli­desa tant per dalt com per baix dels seus cen­trals, que a més es van mul­ti­pli­car amb aju­des a la banda, sobre­tot d’Íñigo Martínez.