Dissabte a la tarda, prop d’un miler de persones tornaran a fer del pavelló de la Salle Bonanova la gran festa major del tennis de taula de casa nostra. Enguany, amb més raó que mai, perquè la 31a edició del torneig Ciutat de Barcelona reunirà dos dels sis millors jugadors del món i dos palistes més entre el top 30 mundial, a més de quatre representants dels clubs catalans. Com que en soc part implicada, no diré ni una paraula més per enaltir les virtuts del torneig, però sí que compartiré la reflexió dels mals vents que corren pel periodisme poliesportiu just en allò que el fa poli, la pluralitat de modalitats. El periodista Juan José Castillo presumia amb la raó d’haver cobert 54 esports al llarg de la seva vida; pioners i mestres del periodisme esportiu català com Narcís Masferrer, Just Cabot i Andreu Mercè Varela no jerarquitzaven entre disciplines, i si existeix el Barça és gràcies a l’empenta fundadora de dotze sportsmen que, en la seva majoria, van sumar el futbol a altres esports que ja practicaven, detall sempre de bon recordar als que, més enllà del Camp Nou, voldrien terra erma. Però han canviat els temps i no pas per a bé per al periodisme poliesportiu, l’agenda diària del qual la conformen avui els circs que mouen molts milions. Cap problema si no fos que, quan un esport “fora d’agenda” sí que és noticiable, costa Déu i ajut que es vegi així. Un mal que no ho és ara de la pilota basca, ara del tennis de taula o ara de la gimnàstica, sinó de qui du el pinyó tan fix que ha atrofiat el concepte de notícia.

Demà passat ho serà que el tercer i el sisè palistes del món juguin a Barcelona davant una graderia entregada al moment únic que viurà, i qui tenint l’ofici de destriar notícies no ho sàpiga entendre, per ell farà. En qualsevol cas és alliberador poder-ho dir des d’aquest diari, una de les més grans i honroses excepcions a aquesta tendència absurda. Perquè les cites que enriqueixen la pluralitat esportiva, de ser-hi, hi continuen sent. Però cal veure-les.