El futbol és el mirall de l’ànima i, si són bons, els equips són el reflex dels seus entrenadors. No hi deu haver res més reconfortant per a algú que s’asseu en una banqueta que allò que un imagina acabi tenint correspondència al terreny de joc, aquell espai aleatori on tot depèn dels impulsos d’onze individus i onze rivals, on és difícil endreçar el caos i canalitzar pensaments. I el Barça, de vegades sembla que més per desgràcia que per fortuna, ha tingut aquest fil argumental per donar vida al sempre apassionat debat que fa bategar la ciutat. I fins i tot en moments de llum tènue, de certa penombra, sembla que hi ha un discurs, un relat de sintonia amb el present, una lògica que no sempre és amable amb els més romàntics. I en els tremps que corren, és difícil no ser-ho. Però això forma part del joc i de la vida, i de la impossibilitat de cristal·litzar les coses per sempre. El joc avança, els futbolistes envelleixen, hi ha transicions desagradables, els dirigents encerten i s’equivoquen i els futbolistes dubten. Rere la petja de Guardiola, és difícil fer-se un lloc en el record, i ni tan sols Luis Enrique, triplet inclòs, té garantida la mirada afectuosa d’un entorn que sospita constantment, i que ara examina la sang de Valverde amb minuciositat, si aquell ADN és veritablement vàlid. No seré jo qui ofereixi un veredicte, però sí que com a mínim estem assistint a un entrenador que plasma el que imagina i que enfoca els seus actes en un escenari concret. I això no és cap minúcia. Si Lucho era vertigen, fogositat, passió de vegades incontenible per a un mig del camp desbordat i entregat a un trident màgic, Valverde està sent la sobrietat que encomana quan parla, d’aquell que ni s’immuta a asseure’s en una cadira electrificada i que ha hagut d’agafar una olla de pressió a punt d’explotar. Ara li demanem que el menjar sigui bo, però el primer pas era evitar la detonació. I ho ha fet amb una incidència clara sobre l’equip, refugiant les individualitats en el col·lectiu i sempre amb el vent de cara, incomodant la visió. I, amb el deute pendent, i no menor, de saciar les exigències del refinat ull del Camp Nou, a Torí va fer el partit que tocava: intel·ligent i calculat, sense les eufòries que ara mateix aquest equip sembla que no es pot concedir.