Normalitzar l’anormalitat
Gestionar la complexitat. Aquest és el repte civil del poble català en aquests mesos d’usurpació il·legítima de funcions per part del poder espanyol. En absència de govern –perquè n’hi ha– i d’iniciativa legislativa, hem de donar respostes des de la representativitat que ens queda (bàsicament, les corporacions locals i supralocals) i continuar alimentant el progrés del país per quan d’una manera o d’una altra recuperem les institucions. Tot això, amb ciutadans i càrrecs electes que són a la presó per la seva ideologia pacífica o per haver portat a la pràctica un programa electoral validat per mandat popular.
El 21 de desembre haurem de fer el primer pas per recuperar la normalitat. Amb el nas tapat, amb empresonats, amb desil·lusió per errors propis i amb emprenyament per la falta del principi democràtic en qui ha convocat els comicis. Però també hem de fer rodar la roda i estar preparats per si l’hem de fer rodar més temps sols. Tots sabem que l’Agència Europea del Medicament i la massiva fugida d’empreses –algunes ben incentivades, d’altres enganyades i moltes per submissió– són peatges que cal pagar avui i aguantar el temps que faci falta per fer-nos valer. I a l’altre bàndol també sap que, per molt que l’Europa dels estats li fa costat gairebé a la búlgara, si Alemanya pogués enviar el govern espanyol als espais siderals sense causar cap conflicte ja ho hauria fet perquè rere el falangisme negacionista que revifa orgullós hi ha els que van fondre milers de milions de teòrica solidaritat alemanya en aeropuertos del abuelo i trens d’alta velocitat que transporten aire en lloc de persones.
Però havent de suportar tot això –i l’aigua que baixa, que rere el 155 i els policies que tenim de colònies ve la immersió lingüística i venim els mitjans de comunicació– el país viu, es manifesta i actua. Aquesta setmana s’ha sabut que el circuit de Barcelona-Catalunya entoma la necessitat de reasfaltar la pista i modificar el traçat i l’escapatòria al revolt on va perdre la vida el malaurat Luis Salom. Ho fa en un moment molt complex políticament –és una empresa amb forta participació pública– i financerament, però ho fa. I en bàsquet, l’Uni Girona, mesos després de la millor edició de la copa organitzada en molts anys, es torna a plantejar com a candidat a ser la seu de la del 2018 (al gener, d’aquí a quatre dies) vist que Salamanca també ha estat incapaç de posar en marxa la que la FEB li va prometre després d’haver-la concedit a la candidatura gironina, clarament millor. Sí, la llotja plantejaria problemes de convivència entre representants del poder de l’estat repressor i els representants electes gironins i catalans. Però ser capaços de plantejar-se aquesta contradicció diu molt i diu bé del que som capaços de posar en marxa aquest poble menyspreat i apallissat.