Parlem de l’equip de futbol del Barça, pel que fa als números, impecable. Líder de la lliga espanyola amb deu punts de diferència respecte al Real i a l’Atlético de Madrid, i quatre respecte al València, ara mateix, el sorprenent rival pel campionat. Diumenge, partidàs a Mestalla. En la lliga de campions, després de cinc jornades, primers de grup. I en la copa, més del mateix, tot perfectament encarat per a l’eliminatòria següent. “I què més vols?”, diran alguns...

Paral·lelament, parlarem de futbol. I ens farem una pregunta: com és que amb aquests resultats l’equip genera tants dubtes? Com és que els grans especialistes atorguen el paper de favorits per guanyar la Champions al Manchester City, al PSG i, fins i tot, al Real Madrid? És cert que els anglesos i els francesos ho estan fent molt bé, però i els madridistes? Potser perquè tots plegats intuïm que els blancs poden jugar molt millor i que els blaugrana, fins i tot, viuen per sobre del nivell esperat? Potser aquest és el problema. Estaríem parlant, per tant, d’un tema d’expectatives?

Sabem d’on ve l’equip de Valverde: d’un any sense èxit en la darrera temporada de Luis Enrique a la banqueta; d’un estiu escandalós en el tema dels fitxatges que va impedir reforçar una plantilla sense gaire talent i amb uns suplents poc eficients; de la sortida cap a París de Neymar, un puntal esportiu i, és clar, de la supercopa d’Espanya, amb una doble humiliació contra el Real Madrid. Tres mesos després, el Barça lidera totes les competicions. Com a grup, Valverde ha aconseguit unir el vestidor a còpia de confiar (dins i fora el terreny de joc) en les vaques sagrades i, futbolísticament, ha alimentat l’esperit competitiu dels jugadors dotant-los de més efectius defensius i d’una disciplina tàctica que sap protegir Ter Stegen. “Valverde ha construït el Barça més pragmàtic dels últims anys”, diuen els mateixos opinadors a qui fèiem referència abans... Contra la Juve, dimecres, vam veure el doble pivot Sergio-Paulinho, el marcatge a Pjanic del brasiler i una banda esquerra amb doble lateral, amb al Digne darrere i Jordi Alba, al mig del camp. Impensable fa quatre dies. I amb la pilota? “Els resultats surten, oi? Doncs a callar!”

I cap a on van? Què es pot esperar del Barcelona? Així, d’entrada, semblaria que amb Messi, qualsevol cosa. Però potser ni amb el crac argentí les sensacions que es desprenen del futbol que practica l’equip conviden a la plena confiança. Al mateix temps, l’allunyament progressiu –i ja gens dissimulat– del mètode que ha convertit el Barcelona en la referència mundial de la pilota està sent acceptada pel seguidor amb paciència. És evident que el tarannà de Valverde ajuda, però fa l’efecte que l’aficionat blaugrana és molt conscient de les extraordinàries limitacions de l’equip. D’això, se’n diu resignació?

La pilota situarà el debat. Mentrestant, llums i ombres. Ja veurem si estem al davant d’una simple evolució futbolística o si, definitivament, al final d’una època meravellosa. La història del Barça ens permet veure amb perspectiva quins han estat els resultats del club vivint a un costat i a l’altre de la idea. Alerta.