Per als que no hi heu anat mai, un con­sell: pro­cu­reu anar ben aviat a viure una final a qua­tre d’hand­bol a Colònia. És un espec­ta­cle espor­tiu majúscul, del qual ja us he par­lat més d’una vegada. Avui, però, des­viaré la mirada per por­tar-la al par­quet. L’esce­nari on Waell Jallouz, un dels refe­rents del Barça d’hand­bol, ha pas­sat de tenir un paper deter­mi­nant a assu­mir un rol secun­dari.

Colònia s’enga­lana els dies pre­vis amb imat­ges, car­tells i publi­ci­tat dels qua­tre equips que par­ti­ci­pen en la final a qua­tre. Kara­ba­tic era, evi­dent­ment, el cap de car­tell. Del París Saint-Ger­main i de l’EHF, la Fede­ració Euro­pea d’Hand­bol. Álex Dujs­he­baev era la imatge del Var­dar. I Waell Jallouz ho era del Barça. El reco­nei­xe­ment a una gran Cham­pi­ons per part d’un Wally que arri­bava a la recta final molt just de for­ces. Una fis­sura a la tíbia, mesos enrere, li exi­gia des­cans. Repòs. Però les obli­ga­ci­ons de l’equip i de l’esport pro­fes­si­o­nal feien que fos impen­sa­ble apar­tar-lo de la com­pe­tició. Per això, va deci­dir forçar. Seguir jugant. Amb dolor i risc d’anar a pit­jor. I per això, també, el seu ren­di­ment va anar caient a poc a poc.

L’atu­rada que ales­ho­res no va fer, es va pla­ni­fi­car per a aquest estiu. Jallouz va fre­nar en sec. Era el que tocava. I com a con­seqüència pre­vista, va començar a per­dre pes, massa mus­cu­lar. Va tor­nar de l’estiu amb cinc qui­los de menys. I això, en un juga­dor fort física­ment i que con­viu amb l’agres­si­vi­tat del rival com ben pocs, es con­ver­teix en un fet deter­mi­nant. Per això, en els pri­mers par­tits d’aquesta tem­po­rada, ja vam veure una versió light del late­ral tunisià. Min­vat física­ment, el seu ren­di­ment va començar a caure en picat. Lluny d’aque­lla imatge en què ell sol era capaç d’arros­se­gar dos i tres defen­sors del Kiel.

Ara, un any després, veiem el 42 del Barça lluny del que era la tem­po­rada pas­sada. En els pri­mers nou par­tits de la lliga de cam­pi­ons, ha pas­sat de ser el segon màxim gole­ja­dor de l’equip l’any ante­rior, al dar­rere de Kiril Laza­rov, també espe­ci­a­lista des dels 7 metres, a ser el setè màxim artífex. Sense anar gaire lluny, Pal­mars­son, incor­po­rat fa tot just un mes a l’equip i encara sense ritme, és ben a prop dels regis­tres de Jallouz, que han pas­sat de ser de 36 gols a només 14. Menys de la mei­tat.

Des de dins del ves­ti­dor, l’equip i el cos tècnic fan cos­tat al tunisià. L’agraïment a l’esforç fet la tem­po­rada pas­sada és total i abso­lut. Per això, quan pre­gun­tes, la res­posta sem­pre sol ser la mateixa. “L’espe­ra­rem el que faci falta.” I ben fet que fan. Bona part de les aspi­ra­ci­ons del Barça a Europa depe­nen de recu­pe­rar la millor versió de Waell Jallouz. La que con­vi­via amb el rei Nikola Kara­ba­tic als car­rers de Colònia.