Per als que no hi heu anat mai, un consell: procureu anar ben aviat a viure una final a quatre d’handbol a Colònia. És un espectacle esportiu majúscul, del qual ja us he parlat més d’una vegada. Avui, però, desviaré la mirada per portar-la al parquet. L’escenari on Waell Jallouz, un dels referents del Barça d’handbol, ha passat de tenir un paper determinant a assumir un rol secundari.

Colònia s’engalana els dies previs amb imatges, cartells i publicitat dels quatre equips que participen en la final a quatre. Karabatic era, evidentment, el cap de cartell. Del París Saint-Germain i de l’EHF, la Federació Europea d’Handbol. Álex Dujshebaev era la imatge del Vardar. I Waell Jallouz ho era del Barça. El reconeixement a una gran Champions per part d’un Wally que arribava a la recta final molt just de forces. Una fissura a la tíbia, mesos enrere, li exigia descans. Repòs. Però les obligacions de l’equip i de l’esport professional feien que fos impensable apartar-lo de la competició. Per això, va decidir forçar. Seguir jugant. Amb dolor i risc d’anar a pitjor. I per això, també, el seu rendiment va anar caient a poc a poc.

L’aturada que aleshores no va fer, es va planificar per a aquest estiu. Jallouz va frenar en sec. Era el que tocava. I com a conseqüència prevista, va començar a perdre pes, massa muscular. Va tornar de l’estiu amb cinc quilos de menys. I això, en un jugador fort físicament i que conviu amb l’agressivitat del rival com ben pocs, es converteix en un fet determinant. Per això, en els primers partits d’aquesta temporada, ja vam veure una versió light del lateral tunisià. Minvat físicament, el seu rendiment va començar a caure en picat. Lluny d’aquella imatge en què ell sol era capaç d’arrossegar dos i tres defensors del Kiel.

Ara, un any després, veiem el 42 del Barça lluny del que era la temporada passada. En els primers nou partits de la lliga de campions, ha passat de ser el segon màxim golejador de l’equip l’any anterior, al darrere de Kiril Lazarov, també especialista des dels 7 metres, a ser el setè màxim artífex. Sense anar gaire lluny, Palmarsson, incorporat fa tot just un mes a l’equip i encara sense ritme, és ben a prop dels registres de Jallouz, que han passat de ser de 36 gols a només 14. Menys de la meitat.

Des de dins del vestidor, l’equip i el cos tècnic fan costat al tunisià. L’agraïment a l’esforç fet la temporada passada és total i absolut. Per això, quan preguntes, la resposta sempre sol ser la mateixa. “L’esperarem el que faci falta.” I ben fet que fan. Bona part de les aspiracions del Barça a Europa depenen de recuperar la millor versió de Waell Jallouz. La que convivia amb el rei Nikola Karabatic als carrers de Colònia.