Napalm i Qualitat Barça
Empaten a casa amb el Fuenlabrada (0 -1 en el descans). Ridícul considerable. I sense l’ajuda de l’àrbitre/aliat de torn, Gil Manzano, que va anul·lar injustament el gol de la seva vida al jugador del Màlaga Baysse, no haurien pogut guanyar el famèlic equip de Míchel (3 -2). I això que, des dels vomitoris del Santiago Bernabéu, la cova d’Ali Babà del futbol mundial, l’afició cridava a ple pulmó: “¡Corrupción en la federación!” Grotesc. Amb el seu permís, ho remataré citant François-Marie Arouet, universalment conegut per Voltaire: “Les falsedats no solament s’oposen a la veritat, sinó que sovint es contradiuen a si mateixes.” Això, és el grandíssim Madrid de Zidane.
L’endemà, a València, tothom va veure com Messi marcava un gol. Tothom, excepte un altre bufaxiulets, Iglesias Villanueva i el seu assistent, el nom del qual no vull recordar. Que els va fallar la visió? Doncs que els inhabilitin, per incompetents. En qualsevol cas, perjudicar el Barça sempre surt de franc.
Vull recordar que la lliga passada ens va ser robada als camps del Betis, amb aquell altre gol manllevat (arbitrava Hernández bis), i del Vila-real, amb dos penals clamorosos pispats –curiosament– pel susdit Iglesias Villanueva. Sí, també va ser ell. “Sents aquesta olor, noi? És napalm!”, pregunta i respon el tinent coronel Bill Kilgore –interpretat per Robert Duvall– en la recordada escena d’Apocalypse Now. I afegeix: “M’agrada l’olor del napalm pel matí.”
Doncs bé, i salvant totes les distàncies: senten la pudor que desprèn el fet que, en el partit clau de Mestalla, el que podia deixar la lliga gairebé sentenciada, ens designessin el mateix individu que ens havia triturat al Madrigal? Iglesias no és àrbitre internacional i ni tan sols és dels més dolents, sinó dels pitjors (el van veure dijous, xiulant a Cornellà?). En la classificació del curs passat (2016/17), elaborada pel Comitè Tècnic d’Àrbitres, Iglesias és el 17è! La designació, aquest és el tema. Soc un malpensat irrecuperable? Ho flairen això? Quina enervant i irritant fortor que sento!
Qualitat Barça
Hi ha partits que marquen un punt d’inflexió i, tot i que va ser una obra inacabada, ja que en la segona part ens vam descosir, els primers 45 minuts jugats a València van transmetre unes sensacions enguany inèdites. Va ser una demostració absoluta de futbol control, amb una velocitat de circulació alta, amb una precisió en la passada més que notable i amb una intensitat en la pressió i en la reducció dels espais asfixiant. Ens aquests registres, es va vorejar la perfecció.
Evidentment, no m’oblido del problema bàsic a resoldre: l’atac. Però, en aquest sentit, si a la posada en escena de Qualitat Barça com la que vam fer (insisteixo, mai vista enguany), hi afegim el desequilibri que ens aportaran Dembélé, quan estigui plenament recuperat (risc zero), i Luis Suárez, quan torni (sospito que qui surt ara amb el 9 és el seu doble, calcat però poc dotat per al futbol), al davant la millora serà substancial.
I, a més a més, esperem el reforç del mercat d’hivern (a propòsit: Coutinho no val el preu desorbitat d’un crac, perquè no ho és, i a Özil jo no el vull ni regalat. Continuïn buscant, gràcies). Amb això, la creativitat d’un Iniesta fresc (dosifiquem-lo, per favor, perquè aguanti sencers els partits decisius) i tots plegats sota la batuta magistral de Leo Messi, la música em sona gairebé celestial.
Valverde sembla que ha començat a llegir la partitura bona. Kíev és molt lluny (26-05-2018), però no tant...