Finalment, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha suspès el Comitè Olímpic Rus, que no podrà enviar els seus esportistes als Jocs Olímpics d’hivern que es disputaran a Pyeongchang, a Corea del Sud, el mes de febrer del 2018. Els esportistes russos que superin un seguit de condicions –estar lliures de tota sospita de dopatge– sí que podran, però, competir en els Jocs sota bandera olímpica. El COI castiga així l’estructura de l’esport rus pel dopatge massiu dels seus esportistes, però obre la porta a aquells que demostrin que estan nets. Aquesta vegada, el COI ha anat un pas més enllà del que va fer abans dels Jocs de Rio, quan va deixar en mans de les federacions internacionals decidir quins esportistes podien competir en els Jocs. I els que ho van fer, va ser sota bandera russa. Per això Rússia va aparèixer en el medaller: va ser quarta en el medaller de Rio, amb 19 ors i un total de 56 medalles. A Pyeongchang, el nom de Rússia –en tot cas el d’Atletes Olímpics de Rússia (AOR)– no sortirà en la llista de medalles. Els esportistes russos que hi vagin –ja veurem quants, en quines disciplines i quins resultats obtindran– ho faran sota la bandera i l’himne olímpics.

Ha estat dur el COI? O massa tou? Si a Rússia hi havia –encara hi ha?– dopatge d’estat ho ha de pagar tot l’esport rus? I tot vol dir tot? O els esportistes que segueixen les normes, que superen els controls, han de poder competir? Podríem respondre que sí a totes aquestes preguntes. Perquè el COI ha estat dur suspenent el comitè rus, però també ha pensat en els esportistes. Tot i que, la veritat, en un estat on el poder de l’estat –valgui la redundància– és tant gran, no acabo de veure com algú es pot escapar dels mètodes de treball imposats –excepte si s’entrena fora de Rússia, que també hi ha casos–. Si la societat no s’ha cregut mai els esportistes de la RDA que deien que no sabien que els seus entrenadors els dopaven, per què ens hem de creure ara els russos que ens diuen el mateix? I la RDA sí que era una dictadura amb totes les lletres majúscules.

La Carta Olímpica diu que els Jocs són una competició entre individus i no entre països i que aquests individus han de ser inscrits per un comitè olímpic. Una gran fal·làcia que comprovem cada cop que sona un himne o s’hissa una bandera, ja que sempre és el de l’Estat. A Pyeongchang hi haurà un grapat d’esportistes que competiran sota la bandera i l’himne olímpic. Un gran mal, el pitjor mal, el dopatge, al final ens acaba portant una mica d’olimpisme pur. L’esport i la política separats del tot, ni que sigui per imperatiu legal.