L’hem vist fer l’impossible tantes vegades que ara ens captiva en la seva versió més terrenal, assegut en una cadira, ensenyant al món que quasi sense adonar-se, entre dimecres i diumenge, entre la voràgine inacabable del seu futbol, s’ha fet gran. Encara que la seva retòrica no sigui la més depurada ni ornamental, és impossible no quedar atrapat en cada explicació. Perquè se’ns han acabat els adjectius per qualificar la seva dimensió, per detallar cadascun dels seus moviments, per relatar la seva història. Però ens faltava una mirada única, insubstituïble. La seva. I Messi, encara des de la distància i amb una òptica de selecció als micròfons de TyC Sports, captura l’atenció en un instant. Diu que no ha vist cap de les tres finals que ha disputat amb l’Argentina. Que creu que dues haurien d’haver caigut del seu costat, però no s’atreveix a corroborar-ho. Té el cor trencat. També diu que no pensa a llarg termini, que només s’imposa objectius propers. Però el mundial apareix en l’horitzó i, encara que no s’atreveixi a aixecar la mirada, ja el veu de reüll. Fins i tot tolera estones de banqueta. El que fins avui havia estat una tortura per al 10, acostumat a expressar-se sobre una fina capa de gespa, a fer del joc un art, s’ha convertit en un peatge de normalitat. La mateixa amb què ara encara un micròfon i diu amb fermesa. “Si no guanyem a Rússia, aquesta generació ha de marxar.” I avisa: “I tal com estem avui dia no és suficient, hi ha seleccions millors que nosaltres.”

No hi ha diagnòstic més vàlid que el seu. Fred, fins i tot un punt cruel. Frontal, però tan lúcid com pugui ser qualsevol dels seus canvis de ritme, qualsevol passada filtrada buscant l’entrada de Jordi Alba. Eternitzat com a 10 blaugrana, Messi somia en albiceleste. Pateix i s’il·lusiona, amb aquella desmesura tan argentina. Se li nota el neguit del compte enrere, de tornar a escoltar l’himne. “Sean eternos los laureles, que supimos conseguir...” Té la resposta al peu i l’atenció en una paraula que també hipnotitza i fidelitza, solidaritza amb la causa d’algú que, engolit pel gran circ, no sembla haver perdut la passió per allò elemental, pel sentiment més pur: pel joc i pels somnis d’aquell nen que un dia va sortir de Rosario.