En les matinades de virus FIFA anteriors al 155, miro futbol. No sé si en donaran a partir d’ara. Potser només serà democràtic fer un resum d’un minut de cada mitja hora com en les manifestacions dels catalans que dijous van inundar Brussel·les: 45.000 segons la policia belga. Per al govern espanyol, res més que mercadillus plens de portes enfora i mala sang de portes endins. Altra cosa potser no, però la internacionalització del procés els molesta. L’ampli ressò de la injustícia sobre els polítics presos i els presos polítics i la denúncia multitudinària que som víctimes d’un estat repressor impropi de l’Europa moderna, els indigna. Doncs bé, una vegada mig barrejada la política i l’esport, un altre sacrilegi que a Espanya els revolta, torno al futbol, als partits internacionals. Sense pròrroga, i d’acord amb nostre senyor 155 –número de loteria espanyola esgotat, per cert, seguint el teorema no escrit i indemostrable que el sorteig regala felicitat on hi ha desgràcies– ens tocarien, tres minuts de Messi i Mascherano amb l’Argentina i tres més de Paulinho amb el Brasil. Neymar ja s’ho farà.

Quan el Barça va fitxar Paulinho es va ridiculitzar el fitxatge sense arguments. Se li retreia que jugava a la Xina. Però també era titular indiscutible, peça bàsica i sovint golejador cada matinada nostra que jugava amb el Brasil, una gran selecció que no ha passat cap moment d’angúnia per classificar-se per al mundial. Simplement se’n va anar a la Xina perquè li pagaven millor. No crec que fos ni pel clima ni per l’arròs tres delícies. Cert és que la seva aventura europea al Tottenham Hotspur no va funcionar. Tothom té un passat. Però si atenem al seu rendiment amb la canarinha el fitxatge tenia una base sòlida. De moment i cada cop més integrat en l’equip, ha rendit i ha sabut adaptar-se sense aixecar la veu a les rotacions d’Ernesto Valverde. Dona consistència, té presència física, no es complica, complementa Rakitic en la feina bruta, és un suport per a Iniesta en la feina neta i ha fet gols importants. Remetre’s al que ha costat és molt relatiu perquè en els últims temps la inflació dels fitxatges en el futbol és desmesurada, no només quan contracta el Barça. Quan va arribar Dembélé i va costar el que va costar, el preu pagat per Paulinho va quedar en un segon terme. També és cert que facilita els acoblaments aterrar en un entorn de tranquil·litat i bons resultats. Valverde ha revertit la dinàmica fatalista de la derrota en la supercopa contra l’etern rival i les lamentacions per no haver fitxat Asensio. Ara, l’entorn és plàcid, amb un equip consistent que mana en la lliga dels del 155 i a l’Europa que mira cap a un altre costat.