Una mica de filosofia. Ernesto Valverde va provar coses contra l’Sporting. Al marge de barrejar titulars i suplents –cosa absolutament lògica–, el tècnic del Barça va fer jugar Luis Suárez gairebé sempre darrere de Paco Alcácer; Rakitic, de mig centre, i Sergio, una estoneta al final, de central. I? L’uruguaià va treballar molt entre línies a l’esquena del mig del camp portuguès, però li falta habituació i, segurament, un punt de delicadesa per convertir-se en un bon passador. De les cinc últimes passades que va intentar només una va arribar a bon port. Intentar assumir el rol de Messi ensorra qualsevol... A Rakitic li va anar una mica millor. Molta participació, segur en curt. A més, va oferir la variable d’uns canvis d’orientació o d’unes passades directes cap al company més avançat saltant totes les línies de pressió de l’equip rival, tot i que contra l’Sporting de Lisboa van servir per a poca cosa. El croat va estar excel·lent en la recuperació –16 pilotes–, perquè, a més de robar-la, va donar continuïtat al joc amb velocitat. I, finalment, Sergio, de central dretà, 26 minuts. La seva lectura del joc és tan extraordinària que ni la seva absència de velocitat li va suposar cap problema per solucionar els pocs maldecaps que li van donar Dost i companyia.

Obrim el debat. És lògic que Valverde provi coses en el joc real, perquè qui sap què pot passar en el futur. Segur que el Txingurri ho té clar veient el rendiment de cadascú en els entrenaments, però, és clar, totes aquestes qüestions tàctiques es treballen millor en els partits i quan no hi ha problemes de punts. Valverde sap que Mascherano és mig centre i també que pot fer de central; que Digne és lateral esquerre i, si cal, central; Aleix, lateral o extrem; Denis, interior o extrem; Paulinho, interior o part del doble pivot... i així seguiríem un per un fins a arribar a Sergi Roberto, defensa, mig o davanter. Hi ha entrenadors que frisen per tenir futbolistes amb capacitat de jugar en diverses posicions perquè els obre alternatives a l’hora de fer les alineacions i, al mateix temps, per corregir qüestions tàctiques dins del mateix partit i de la mateixa alineació.

En canvi, n’hi ha d’altres que valoren més els especialistes: que sigui defensa, però que sigui el millor; que jugui de migcampista, però marqui les diferències; que actuï de davanter, i guanyi partits i títols. Tot i ser una realitat que el futbol demana cada vegada esportistes més complets –tècnicament, però també tàctica i física–, la tendència d’aquest sector d’entrenadors és reclamar futbolistes que voregin l’excel·lència en una demarcació i no notables en diverses. És a dir, Suárez, de segona punta, no és un jugador per al Barça i, per exemple, Sergio, de central, no hauria debutat en el primer equip.

S’acosten temps per fitxar. Com ho veu Pep Segura? I Robert Fernández? I Ernesto Valverde? Polivalents o especialistes? Els millors en les seves posicions o jugadors notables en diverses? Els escolto...