“Soc el millor de la història.” T’ho etziba així, sense vase­lina, tra­ient-la a pas­se­jar pel barri per pal·liar el buit dels petons robats i fer un cop d’estat sobre el teu pres­tigi de mas­cle alfa. La nena detecta la tensió entre semen­tals i aver­go­nyida d’haver traït la teva humi­li­tat fran­cis­cana, salva el xoc entre domi­na­dors guiant el nou­vin­gut cap a la cuina men­tre seguei­xes a la porta amb la daga cla­vada a la teva neu­rona: “Soc el millor de la història.”

D’acord, la vida li som­riu i cobra bas­tant per la seva feina, però no t’ima­gi­nes Kafka entrant a casa teva ves­tit d’esca­ra­bat esco­pint sobre els grans de la lite­ra­tura per realçar les pròpies vir­tuts. Quin va ser l’error a l’edu­car la teva filla? Pot­ser li vas expli­car mala­ment el conte de la caput­xeta que tanca la iaia al micro­o­nes i s’allita amb el llop? No et talles i et per­mets el luxe d’insul­tar-lo en silenci: “Sijena.”

Us asse­ieu a taula i decla­res una treva per la nena, el teu vot a l’esquerra radi­cal i els lli­bres d’auto­a­juda de Bucay que vas cre­mar després de vèncer la setena depressió. El mires i en sen­tir-lo elo­gi­ant la seva capa­ci­tat per sobre­viure a pesar de les cons­pi­ra­ci­ons soviètiques per enfon­sar-lo, el veus com el que és: un des­co­ne­gut que palpa la cuixa de la teva filla en alguna par­cel·la habi­tada per naus indus­tri­als. Tren­ques l’armis­tici i et rear­mes de nou. –“Messi o Cris­ti­ano?” Fa un somrís de man­dril satis­fet: –“En Cris­ti­ano és el millor de la història.” Ho repe­teix supo­sant que ets sord o imbècil, i ara mateix, al greuge de ser el cretí que toca la pubi­lla, s’hi afe­geix el fet que està endra­pant un entre­cot al pebre verd a costa de la teva paga doble. Ja no pots més.

Recor­des la cançó d’Els Pets, una reti­rada a temps sem­pre és una victòria, i amb l’orgull des­fet t’interes­ses per les seves Pilo­tes d’Or, més que res perquè així t’estal­vies l’apo­lo­gia de l’Albert Rivera com l’encar­re­gat de rege­ne­rar la por­que­ria. Tot sigui per la nena.