Paul Kipkosgei Kemboi, Stanley Kiprotich Mukche, Amos Kibitok i Mike Kipruto Kigen són quatre atletes kenyans. Polat Kemboi Arikan, Ali Kaya, Aras Kaya i Kaan Kigen Özbieln són quatre atletes turcs. De fet, són els quatre mateixos rebatejats de nom. I són els guanyadors dels últims quatre ors individuals en l’europeu de cros del cap de setmana passat a Samorin (Eslovàquia). Turquia també va guanyar per equips. Va situar quatre atletes entre els 21 primers. Tots quatre d’origen kenyà. Just a la línia d’arribada van agafar la bandera del país otomà, però la van posar cap per avall. No pas per reclamar res, sinó per desconeixement. Va haver de ser Alper Demir, que va entrar 55è, qui va haver d’ajudar els seus compatriotes i els va fer girar la bandera quan va veure que la tenien del revés. L’anècdota revela una realitat de l’atletisme. Les nacionalitzacions a la carta per obtenir medalles. La gran majoria són motivades per condicionants econòmics i estan generalitzades en molts països. Turquia n’és un exponent. La normativa de la IAAF diu que han de passar tres anys des de l’obtenció de la nova nacionalitat fins que es pugui competir en l’àmbit internacional. Aquest període, però, es pot reduir o eliminar si hi ha acord entre les dues federacions afectades. I aquí, novament, el component econòmic accelera aquests processos perquè països com Kenya, amb accedent d’atletes de fons de nivell, s’hi posen bé. Al febrer, la federació internacional va decidir congelar totes les sol·licituds de canvi de nacionalitats en espera de trobar i adoptar una nova normativa davant del descontrol i la proliferació de casos. Mentrestant, atletes que viuen i s’entrenen a Kenya competeixen per Turquia. Són comprats per guanyar medalles i ara a Turquia s’escandalitzen perquè uns atletes han posat la lluna minvant i l’estrella blanca de la bandera cap per avall. És el preu de pensar que tot té un preu.