Quan assegurem el rebot i podem córrer ens assemblem al que volem ser. Quan podem córrer arriben les cistelles fàcils i som un equip millor. En cada prèvia, després de cada partit, en la derrota i en la victòria. Sempre. L’homilia que no falti. Si no correm estem morts, i tot el que puguis fer contra defensa desorganitzada no ho deixis per demà perquè contra l’ordre defensiu la capacitat física dels equips sempre té les de guanyar.

Jugant a camp obert i amb velocitat, buscant avantatges en situació de desordre, els equips tapen mancances tècniques i tàctiques. S’airegen. En superioritat o forçant-la, assaltant en inferioritat però en moviment. Quants entrenadors i jugadors afirmen que no els agrada córrer i que prefereixen atacar cinc contra cinc? Volem fer un joc atractiu, diuen, i en l’evocació estètica s’amaga també la por de no poder o no saber atacar en igualtat numèrica, on la qualitat atlètica de la defensa nega els espais. En el bàsquet i en la vida, en el col·lapse i en l’aglomeració mana la mediocritat. Són comptats els jugadors amb classe per ser decisius caminant, i la majoria van tècnicament ben calçats però no prou per idear amb regularitat avantatges a mitja pista, on la vehemència física i l’anàlisi prèvia del partit allisen els fonaments.

Hi ha la majoria i hi ha els bons, els que no diuen que quan poden córrer són millors perquè les obvietats no fan per a ells. Callen, s’obsessionen a idear i a consolidar joc ofensiu de posició, a crear i a compensar connexions en el cinc contra cinc. A posar bloquejos com déu mana, en el temps i en el lloc, sintonitzant acció i reacció amb el company. Llegint sense pilota, habilitant àrees de finalització. Els bons no prediquen l’obvietat i es carreguen de raons per continuar dins el partit quan el rival li domina el rebot i està en una ratxa d’encert. S’entrenen per viure els mals moments i entendre els bons de l’oponent. Per viure’ls amb confiança. Són equips que construeixen per fer-se càrrec del rival sense necessitar la transició. El joc a camp obert és un complement i no pot ser el sistema per trobar ritme i efectivitat.

A córrer sempre s’hi és a temps, i en les finals es corre molt poc i quan s’ha de córrer és generalment un mal senyal. En el bàsquet i en la vida.