Córrer per dissimular vergonyes

Quan asse­gu­rem el rebot i podem córrer ens assem­blem al que volem ser. Quan podem córrer arri­ben les cis­te­lles fàcils i som un equip millor. En cada prèvia, després de cada par­tit, en la der­rota i en la victòria. Sem­pre. L’homi­lia que no falti. Si no cor­rem estem morts, i tot el que puguis fer con­tra defensa desor­ga­nit­zada no ho dei­xis per demà perquè con­tra l’ordre defen­siu la capa­ci­tat física dels equips sem­pre té les de gua­nyar.

Jugant a camp obert i amb velo­ci­tat, bus­cant avan­tat­ges en situ­ació de desor­dre, els equips tapen man­can­ces tècni­ques i tàcti­ques. S’aire­gen. En supe­ri­o­ri­tat o forçant-la, assal­tant en infe­ri­o­ri­tat però en movi­ment. Quants entre­na­dors i juga­dors afir­men que no els agrada córrer i que pre­fe­rei­xen ata­car cinc con­tra cinc? Volem fer un joc atrac­tiu, diuen, i en l’evo­cació estètica s’amaga també la por de no poder o no saber ata­car en igual­tat numèrica, on la qua­li­tat atlètica de la defensa nega els espais. En el bàsquet i en la vida, en el col·lapse i en l’aglo­me­ració mana la medi­o­cri­tat. Són comp­tats els juga­dors amb classe per ser deci­sius cami­nant, i la majo­ria van tècni­ca­ment ben calçats però no prou per idear amb regu­la­ri­tat avan­tat­ges a mitja pista, on la vehemència física i l’anàlisi prèvia del par­tit alli­sen els fona­ments.

Hi ha la majo­ria i hi ha els bons, els que no diuen que quan poden córrer són millors perquè les obvi­e­tats no fan per a ells. Callen, s’obses­si­o­nen a idear i a con­so­li­dar joc ofen­siu de posició, a crear i a com­pen­sar con­ne­xi­ons en el cinc con­tra cinc. A posar blo­que­jos com déu mana, en el temps i en el lloc, sin­to­nit­zant acció i reacció amb el com­pany. Lle­gint sense pilota, habi­li­tant àrees de fina­lit­zació. Els bons no pre­di­quen l’obvi­e­tat i es car­re­guen de raons per con­ti­nuar dins el par­tit quan el rival li domina el rebot i està en una ratxa d’encert. S’entre­nen per viure els mals moments i enten­dre els bons de l’opo­nent. Per viure’ls amb con­fiança. Són equips que cons­tru­ei­xen per fer-se càrrec del rival sense neces­si­tar la tran­sició. El joc a camp obert és un com­ple­ment i no pot ser el sis­tema per tro­bar ritme i efec­ti­vi­tat.

A córrer sem­pre s’hi és a temps, i en les finals es corre molt poc i quan s’ha de córrer és gene­ral­ment un mal senyal. En el bàsquet i en la vida.