L’atleta olímpica de Banyoles Esther Guerrero feia dimecres, en una entrevista en aquest diari, una reflexió sobre la seva manera de viure i veure l’esport. Guerrero parlava del fet d’haver mantingut la seva relació amb Banyoles, on viu i s’entrena, tot i formar part d’un equip professional: “Sí, jo crec que la vida que faig no és professional perquè m’aixeco pensant en moltes altres coses, no només en mi mateixa. I això és un altre valor afegit per a mi, perquè em dona aquesta tranquil·litat i fa que afronti els entrenaments. M’entreno amb gent que també és amateur i que ho fa per gaudir. I això també s’encomana: les ganes que tenen ells de viure aquest esport. Això és el que has de tenir si vols ser un atleta professional. I no ho pots perdre. Amb això soc molt afortunada.”

Farien bé molts esportistes professionals, que guanyen molts i molts més diners amb la pràctica esportiva que no pas Esther Guerrero, d’aturar-se un instant i reflexionar sobre com han arribat a on són i què fan per mantenir-s’hi. Perquè, al capdavall, cal pensar que tots els esportistes que han aconseguit viure –més o menys bé, amb el futur més o menys assegurat o, com a mínim, ben encaminat gràcies a la pràctica esportiva–, van començar a fer esport de ben menuts perquè els agradava. Com encara fan aquests companys d’entrenament que esmenta la banyolina. Els agradava fer esport. I volien guanyar –sempre es vol guanyar–, però no era l’únic objectiu –i si ho era, s’entenen algunes coses– pel qual feien esport.

Quan som petits i fem esport no pensem a fer mal als rivals, a enganyar l’àrbitre, a buscar remeis artificials per ser millor que els companys o els rivals. Arriba un dia, però, que tot això canvia. Les prioritats passen a ser unes altres. Tots ho veiem en l’esport professional. Diners, dopatge, violència, egos desmesurats, ostentació, voler guanyar a qualsevol preu... Hi ha esportistes que són ídols dels joves que són molt mal exemple amb les seves actuacions, dins i fora de les instal·lacions esportives. No tots els esportistes professionals són així, evidentment, però de vegades, aquesta professionalitat mal entesa els fa oblidar que sí, són professionals i viuen d’això, però també són esportistes. Van ser esportistes molt abans de ser professionals, i en l’esport, com en qualsevol altra professió –també en el periodisme, és clar– no tot s’hi val per aconseguir els objectius. Els periodistes també contribuïm a crear algun d’aquests “monstres”. Perquè, en el fons, també podem haver oblidat per què ens vam començar a dedicar a aquesta professió.