La gran diferència
Sabíem que l’Estat espanyol és repressor, democrafòbic, al·lèrgic a la diversitat, intolerant amb qui no fa dogma de la unitat d’Espanya i agressiu contra qui defensa que la llei, a més d’obeïda, ha de ser justa i estar al servei dels drets i les llibertats de les persones, no a la inversa. I, tot i saber-ho, no ens ho hem cregut fins a ser apallissats per votar, empresonats per haver posat pau o complir un programa electoral, exiliats per evitar la presó i perseguits fins per un color. Arribats aquí, crèiem que de l’altra banda del mur algú faria d’àrbitre. L’esperança es deia Europa o comunitat internacional. Però l’altra banda ha resultat ser un mur tant o més alt que el primer. L’statu quo a resguard i la víctima doblement castigada.
També sabíem que el futbol espanyol fa pudor, que un president jove es fa vell sense moure’s de la cadira i que una lliga no pot ser moderna si qui la lidera té al cap ideals falangistes. I, tot i saber-ho, no ens ho hem cregut fins a veure Tebas manifestar-se amb la ultradreta, patir en carn pròpia la inacció tecnològica i, sobretot, ser Villar encausat per corrupció. Arribats aquí, crèiem que de l’altra banda del mur algú advocaria pel joc net. L’esperança es deia FIFA o UEFA. Però l’altra banda també és un mur gegant que aixopluga el malfactor –un dels seus– i no l’ens estatal que l’assenyala.
Riuríem molt si la selecció espanyola fos exclosa del mundial de Rússia per ingerència de l’Estat, que tasta aquí en certa manera el garrot repressor que gasta. Però no farem festes a l’amenaça de la FIFA. Si abominem els murs que perpetuen poders, ho mantenim també quan l’afectat és aquell de qui ni oblidem ni perdonem. És la gran diferència entre ser nacionalista i ser demòcrata, entre defensar les coses des d’una bandera que no atén raons i fer-ho des de raons que no varien segons la bandera. Una relació en aquest cas unidireccional. Les seleccions catalanes tenen raons però mai cap defensa a la premsa espanyola. I això que solen ser excloses de tot.