L’enèsim projecte del Barça de bàsquet, de moment, tampoc rutlla. És cert que encara no hem arribat ni mitja temporada, i que falten més de cinc mesos de competició, però en aquesta primera part del curs que ja hem cobert, les expectatives que s’havien creat durant la pretemporada s’han anat diluint setmana rere setmana.

Molta irregularitat, poca continuïtat en el joc i en els resultats, i massa dubtes. Els blaugrana són capaços d’aconseguir victòries de mèrit com per exemple contra el Madrid en la lliga ACB, però també d’encadenar diverses decepcions difícils d’argumentar, com la derrota a la pista del Brose Baskets quan guanyaven de vint-i-sis punts de diferència o les ensopegades al Palau Blaugrana contra el Múrcia, el Tenerife i el Gran Canària.

L’equip que entrena Sito Alonso genera fins ara els mateixos interrogants que el de l’any passat amb Bartzokas, i fins i tot més que els del tram final amb Xavi Pascual a la banqueta.

Durant aquests darrers tres anys el Barça ha sacsejat l’equip de bàsquet diverses vegades. Ha tingut tres entrenadors diferents, ha canviat també fins a tres vegades de director tècnic. Ha renovat notablement la plantilla cada estiu, i a l’hivern si ha convingut, i ha modificat l’organigrama de la secció més d’una vegada intentant trobar una solució no només a la sequera de resultats i títols, sinó també a d’altres problemes com la pèrdua de pes en el panorama europeu o la gairebé nul·la absència de jugadors formats a la casa i identificats amb el club que puguin fer el salt al primer equip.

Recordo que el juny passat, quan el club va fer saber la no continuïtat de Bartzokas com a tècnic i el relleu en la direcció esportiva de Rodrigo de la Fuente per tal que Nacho Rodríguez n’assumís tota la responsabilitat, el director de les seccions professionals, Albert Soler, assegurava que els canvis eren necessaris per revertir la situació però negava que el problema del Barça de bàsquet fos del model.

Soler afegia que el model no havia fracassat sinó la forma com aquest s’havia aplicat i que l’objectiu del club seguia sent el de guanyar el màxim nombre de títols amb el major nombre possible de jugadors fets a la casa. Un objectiu que, tot i el canvi de tècnic, ara per ara sembla ben lluny de la realitat.

A tall d’exemple, l’estiu passat dos jugadors del filial van passar a tenir fitxa del primer equip. Marc García ha jugat només set minuts repartits en tres partits i Rodion Kurucs cap.

Amb aquestes dades, segur que falla el model? O potser és que no està clar quin és el model que es vol aplicar?