Opinió

Cobi: la mascota llufa

El 2017 s’acaba i el 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona no ha deixat de ser una efemèride poc lluïda. Ens hauria agradat sentir el parer de Vázquez Montalbán, poc procliu a magnificar el circ olímpic, per valorar la repercussió d’aquest esdeveniment històric. Sortosament, disposem dels seus escrits, que no han perdut actualitat. Demà és el dia dels Sants Innocents, i avui recordarem la seva opinió sobre la mascota olímpica, l’elecció de la qual no va estar exempta de polèmica.

Va ser escollida en un concurs restringit convocat pel Comitè Olímpic Espanyol (COE). El 29 de gener de 1988 es va fer pública la decisió del jurat: el Cobi de l’artista valencià Javier Mariscal. El seu nom evocava les sigles del comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona (COOB) i la forma corresponia a un gos d’atura català amb trets humans. Un dibuix avantguardista que trencava amb una tradició estètica més propera a l’estil de Walt Disney.

La novetat del disseny donà lloc a una multitud de comentaris i disquisicions sobre el seu significat. Montalbán, davant la sorprenent expectació generada per un gos, va voler dir la seva sobre una qüestió que estava en boca de tothom. Tenint en compte la mida i la manca d’esquelet o de dents, arriba a la següent conclusió: no és un gos, sinó “l’ànima d’un gos atropellat en una autopista de peatge”. De gossos com el de Mariscal se’n troben molts espaterrats a l’asfalt, i si aquest en concret sembla viu, és perquè es tracta d’un esperit.

Vázquez Montalbán ironitza sobre l’esforç dels semiòlegs per esbrinar el codi secret de la seva morfologia, i també dels sociòlegs desorientats pel canvi en el tarannà èpic espanyol. S’havia passat dels braus de Picasso a la candidesa del Cobi. De fet, la substitució del “brau totèmic” pel “gos totèmic” era un símptoma de la decadència d’una identitat fonamentada en el component ètnic. Mentre que el brau representa la força i, gràcies al Minotaure, es convertí en el guardià del laberint, la mitologia ha degradat el gos a simple acompanyant de l’home als inferns i, per reblar el clau, en la cultura islàmica representa la golafreria i la necrofàgia.

D’altra banda, Montalbán expressa el seu temor què els filòsofs aprofitin l’avinentesa per dissertar sobre la contraposició entre la mascota olímpica i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, tot un símbol de la Catalunya noucentista. I també adverteix que qualsevol dia algun polític de l’oposició recordarà que fins aleshores ningú no havia vist mai Jordi Pujol acaronar un gos, ni tan sols un pastor pirenaic. Una prova fefaent del desinterès del president per la fauna de la Catalunya deprimida.

Després d’analitzar amb una certa sorna les dificultats dels semiòlegs, sociòlegs, filòsofs i polítics per trobar un significat coherent al disseny de Mariscal, Montalbán exposa el seu punt de vista. Primer, explica el sentit de la paraula “llufa”, el ninot de paper clavat amb agulles al cul d’algun despistat. La “innocentada” típica del 28 de desembre.

Un cop fet aquest aclariment semàntic, presenta la seva original, irònica i transgressora interpretació del Cobi: “Una llufa clavada al cul del V Centenari i dels Jocs de Barcelona.” El disseny de Mariscal es pot entendre com una befa per les connotacions ideològiques d’un esdeveniment esportiu que ha revifat la por del nacionalisme espanyol enfront la consolidació del sentiment identitari català. Per això proposa que aquest gos emblemàtic no tan sols aparegui en tots els suports publicitaris, sinó que es faci una edició especial de “mascotes llufa” per tal que tots els assistents a la cita olímpica el passegin amb l’orgull contracultural que mereixen les antimascotes. Una actitud que hauria d’arribar també a tots els participants en el frenesí atlantista per la commemoració del descobriment d’Amèrica.

La validesa d’aquesta il·luminació sobrevinguda, que li havia revelat el veritable sentit del Cobi, només podia ser confirmada pel mateix dissenyador valencià i pels àngels que sobrevolen les autopistes espanyoles. Ara bé, el periodista barceloní reconeixia que li agradava la mascota olímpica. La raó era molt personal: li recordava els seus gossos morts i l’omplia d’esperança que algun dia ressuscitessin gràcies a la misericòrdia del seu déu (“El alma de un perro atropellado en una autopista de peaje”, a El País, 18 de març de 1988). En tot cas, avui encara les autopistes catalanes són de pagament. Una bona llufa que ens han clavat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.