“Per ser un gran poeta no n’hi ha prou de conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia!”, exclama el vell Frenhofer a L’obra mestra desconeguda, d’Honoré de Balzac. Li agafo prestada la idea a un dels millors novel·listes de la història i em pregunto en quants equips no n’hi ha hagut prou amb una tàctica i una estratègia notables i uns jugadors de qualitat per besar la glòria, perquè els ha faltat el geni, el futbolista superior.

Hem sabut que Leo Messi es va passar el 83 per cent dels minuts de l’últim clàssic caminant, mentre els seus companys es buidaven perquè el millor de tots estigués fresc i en condicions de marcar les diferències en els instants precisos. A més a més, l’aparent inacció del 10 del Barça és un actiu per a l’equip, ja que la seva posició al camp atrau permanentment l’atenció del contrari. Fins i tot lligant-se les botes, Messi ho condiciona tot.

Que Zidane prescindís del més creatiu dels seus jugadors, com és Isco, per alinear un (molt bon) guerriller com Kovacic amb la missió exclusiva d’aniquilar el talent de Messi és una decisió que, en si mateixa, simbolitza la supremacia del Barça sobre el Madrid. La jugada del primer gol, amb Messi anul·lant des de la immobilitat Kovacic, mentre Rakitic s’escapava sol cap a l’èxtasi, sintetitza de manera flagrant el pànic que li tenen. L’enemic terroritzat, això és el que són.

En aquest context, que futbolistes de la categoria de Rakitic, de Busquets, de Suárez, del mateix Iniesta (els seus 75 minuts van ser majestuosos)... es multipliquin en l’esforç perquè Leo no es desgasti inútilment, diu molt d’aquest Barça. Del “tots defensen, tots ataquen” que resumeix el concepte del futbol total, al “tots per al geni, i el geni al servei de tots”.