Opinió

El geni que camina

Fins i tot lligant-se les botes, Messi ho condiciona tot. El primer gol del clàssic sintetitza el pànic que li tenen a Madrid

“Per ser un gran poeta no n’hi ha prou de conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d’ortografia!”, exclama el vell Frenhofer a L’obra mestra desconeguda, d’Honoré de Balzac. Li agafo prestada la idea a un dels millors novel·listes de la història i em pregunto en quants equips no n’hi ha hagut prou amb una tàctica i una estratègia notables i uns jugadors de qualitat per besar la glòria, perquè els ha faltat el geni, el futbolista superior.

Hem sabut que Leo Messi es va passar el 83 per cent dels minuts de l’últim clàssic caminant, mentre els seus companys es buidaven perquè el millor de tots estigués fresc i en condicions de marcar les diferències en els instants precisos. A més a més, l’aparent inacció del 10 del Barça és un actiu per a l’equip, ja que la seva posició al camp atrau permanentment l’atenció del contrari. Fins i tot lligant-se les botes, Messi ho condiciona tot.

Que Zidane prescindís del més creatiu dels seus jugadors, com és Isco, per alinear un (molt bon) guerriller com Kovacic amb la missió exclusiva d’aniquilar el talent de Messi és una decisió que, en si mateixa, simbolitza la supremacia del Barça sobre el Madrid. La jugada del primer gol, amb Messi anul·lant des de la immobilitat Kovacic, mentre Rakitic s’escapava sol cap a l’èxtasi, sintetitza de manera flagrant el pànic que li tenen. L’enemic terroritzat, això és el que són.

En aquest context, que futbolistes de la categoria de Rakitic, de Busquets, de Suárez, del mateix Iniesta (els seus 75 minuts van ser majestuosos)... es multipliquin en l’esforç perquè Leo no es desgasti inútilment, diu molt d’aquest Barça. Del “tots defensen, tots ataquen” que resumeix el concepte del futbol total, al “tots per al geni, i el geni al servei de tots”.

Vèncer amb jerarquia

Els primers 45 minuts del clàssic em van recordar un (bonic) Juve-Inter dels millors temps del calcio: tacticisme, rocositat i una ocasió de gol per banda. En la segona part, però, va esdevenir un fet clau: ells, que físicament estan més a prop del geriàtric que de la discoteca, van replegar línies tot esperant que els anéssim a buscar per poder-nos sorprendre al contraatac, la seva estratègia de sempre i que els fa més perillosos.

Però l’equip de Valverde (tot i que manté l’essència de voler dominar sempre el joc) està construït de darrere cap endavant, una anomalia en l’estil Barça, però que funciona. Així, en lloc de fer el que per instint i cultura s’esperava que féssim, vam mantenir les línies juntes i, amb la possessió marcant la melodia, vam saber esperar els moments justos per accelerar el ritme i guanyar la batalla. Va ser una victòria amb una autoritat i d’una jerarquia incontestables. Minut 77: Bale remata a boca de canó, Ter Stegen respon amb una mà fabulosa, el rebuig deixa la pilota dividida a l’àrea petita... i, en lloc d’enviar-la instintivament a la tercera graderia, els nostres defenses la treuen controlada. Touché!

A poc a poc, l’equip ha anat creixent fins que, a València, va ensenyar del que podia ser capaç, en una primera part d’altíssim nivell, i a casa, contra el Dépor, la posada en escena va ser d’obra ben acabada. Però era necessària la confirmació en un partit d’exigència màxima com és el clàssic. Ara sí, definitivament, estem llegint la partitura bona. Però cal millorar-la. L’encert en els reforços imminents i que Dembélé aporti el plus de desequilibri i brillantor al davant completarien el que pot ser una obra mestra, com la de Balzac, encara desconeguda...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.