Opinió

Aquells Jocs Olímpics de Mèxic del 1968

Podrem fer una bona immersió en l’eterna relació de l’esport amb la política

L’any 2018 que ara comença serà, esportivament parlant, el del mundial de futbol que es disputarà a Rússia a l’estiu, el dels Jocs Olímpics d’hivern que es faran el mes de febrer a Pyeongchang, a Corea del Sud i, entre d’altres moltes coses, el de l’europeu de waterpolo que es disputarà a Barcelona el mes de juliol. L’any 2018 també serà, però, un any en què podrem gaudir, i molt, recordant el cinquantè aniversari d’un dels més grans esdeveniments de la història de l’esport mundial: els Jocs Olímpics de Mèxic del 1968.

Tot i que la pel·lícula L’any que vam viure perillosament que Peter Weir va dirigir el 1982 se situa a l’explosiva Indonèsia del president Sukarno del 1965, ben bé es podria referir a l’any 1968. Perquè fa 50 anys la ciutat de París va bullir amb les protestes estudiantils que prohibien prohibir i intentaven ser realistes demanant l’impossible; a Praga, els tancs soviètics esclafaven l’intent d’Alexander Dubcek d’exercir un socialisme en llibertat i als Estats Units eren assassinats Martin Luther King i Robert Kennedy. I la guerra del Vietnam continuava –el 1968 és l’any de l’ofensiva del Tet, una de les majors campanyes de la contesa–. Fa trenta anys, també, es van disputar els Jocs Olímpics de Mèxic, que amb el Black Power, els rècords, el despertar africà i les innovacions tecnològiques van obrir una nova era de l’esport. Uns Jocs que van tenir un pròleg dramàtic, amb la matança de la plaça de les Tres Cultures, a Ciutat de Mèxic, quan l’exèrcit, obeint el president Gustavo Díaz Ordaz, va reprimir les protestes estudiantils i va causar una xifra de víctimes encara en discussió i que va dels 200 als 1.500 morts.

Deu dies després de la massacre, el 12 d’octubre es van inaugurar els Jocs Olímpics de Mèxic. El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Avery Brundage, va proclamar que no s’havia de barrejar la política amb l’esport i els Jocs van començar com si res no hagués passat. El mateix Brundage que no va tenir cap problema, tampoc, a expulsar Tommie Smith i John Carlos dels Jocs quan aquests van acotar el cap i van alçar el puny, en protesta per la discriminació racial al seu país, quan va sonar l’himne dels Estats Units en la cerimònia de vencedor dels 200 metres.

Aquest any, doncs, podrem rememorar les gestes de Tommie Smith, John Carlos, Bob Beamon, Lee Evans, Kip Keino, Mamo Wolde, Dick Fosbury, Wyomia Tyus, Vera Caslavska, Debbie Meyer o George Foreman i recordar Enriqueta Basilio, la primera dona que va encendre el peveter olímpic, però també podrem fer una bona immersió en l’eterna relació de l’esport amb la política.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.