Hi ha qui sosté que treballar sota pressió és el pitjor que hi ha. Agafat com un principi general, no és veritat. Perquè la pressió per guanyar, gestionada per gent competent, és sempre positiva, mentre que la pressió per no fracassar –cadascú que se l’apliqui al seu cas– no exerceix mai un estímul beneficiós en termes de millora. La temporada passada el Fenerbahçe va acabar la fase regular de l’Eurolliga cinquè, amb 18-12 i després va ser campió havent superat els quarts amb un 0-3 fulminant tot i tenir el factor pista en contra. L’equip turc va arribar a estar amb 10-7 al principi de la segona volta. En una plantilla volgudament curta, les lesions es notaven, però el club creia en el pla traçat per Obradovic i, és clar, nou Eurolligues amb cinc equips diferents li han fornit espatlles prou amples per carregar sacs de pressió.

Però aquesta és l’excepció, i en trobaríem poquíssimes més. Tampoc el Fenerbahçe va estar mai prou lluny dels objectius.

Al Barça, la temporada passada les lesions van explicar el primer trimestre, però justament quan l’element humà hi va ser al complet va venir el daltabaix (7-8 en la primera volta, encara a temps de tot, i 5-10 en la segona). I amb aquest llast a la gepa, el reinventat Barça 2017/18 va acabar la primera volta encara pitjor per xifres (5-10). Per a un equip de més de 25 milions de pressupost, l’efecte de bloqueig mental d’acumular tantes derrotes i estar lluny del tall dels quarts és tan devastador com l’amenaça del descens per a un club amb menys pretensions.

Sent un efecte equivalent –amb l’agreujant que els jugadors del Barça estan acostumats a guanyar i els d’un equip mitjà de l’ACB no tant–, també la solució ho és. Quan un equip està en situació extrema, l’entrenador redueix el nucli dur de l’equip al mínim imprescindible, mira de fer-se’l seu i es posa a les seves mans fins a les últimes conseqüències. Sito Alonso va creure detectar en l’últim quart de Vitòria que hi havia un grup compromès de veritat (després de tres mesos de treball és el mínim) i ho fa visible en el cinc inicial de tots els partits. És una solució de manual i raonable fins a un punt, sempre que no es quedi aquí. Perquè és pueril creure que Sanders hagi passat de recepta energitzant en determinats partits a l’ostracisme per a tota la temporada. La solució de Sito pot servir per reconduir la temporada –però els quarts de l’Eurolliga val més que deixin de ser inexcusables– sempre que el lideratge de Ribas, Navarro, Hanga, Moerman i Tomic rebi noves adhesions. Afegir jugadors a la causa, ni que sigui d’un en un però de manera sòlida i definitiva, és obligatori.