Respiració artificial supervisada per uròlegs amb guants blaugrana i xeringues de morfina, mentre al bar de l’hospital els seus enemics s’emborratxen tot execrant versos mortuoris pel celobert del centre. L’informe mèdic és clar: El pacient empitjora, però només moren els seus companys d’habitació, els que no besen la pàl·lida dama amb la suficiència triomfalista de qui guanya les batalles per inèrcia (segueix amb uns noms tècnics inintel·ligibles i ho lliga amb una cita respecte a l’historial del mateix)... Altres vegades, després d’una crisi provocada per l’autodestrucció arrelada en la seva pròpia supèrbia, acaba sortint de quiròfan seduint infermeres casades mentre fa un gest de complicitat a una bandera d’un pollastre escarransit.

Així doncs, fent un clam a la cautela, els especialistes en pròstates inactives conserven el malalt en un coma induït tot explicant a la família que l’aparell reproductor apareix excessivament cap al nord, el cor apunta cap a terra de ningú i les constants del cervell van perdudes en un espai sense localitzar.

Tot i no ser optimistes amb el pronòstic, la seva gent esguarda l’arribada d’una vella amant de París perquè provoqui una acumulació de testosterona als òrgans vitals i amb qüestió de dies enviï l’equip de metges a la UVI per a empatx de bromur. Segurament per aquesta esperança de la família hi ha una calma tensa entre els facultatius blaugrana que li volen practicar l’eutanàsia hiperactiva, perquè saben que de París es pot sortir amb una daga clavada a l’esquena, però aquests mateixos coneixen les llegendes que certs guerrers acostumats a conviure amb l’infern abandonen la ciutat de l’amor amb un Delacroix sota el braç mentre amarren una vedet del Moulin Rouge i en passar pel costat del fèretre preparat per a les seves restes mortals, hi escupen amb l’arrogància imperial de qui sap que la història l’escriuen els vencedors.