Opinió

‘Bad girls’

Als cinemes arriben els films biogràfics de dues ‘bad girls’ de categoria que van transitar pel costat salvatge de la vida

En l’esport masculí, coneixem molts casos d’individus que s’han desviat del camí recte de la vida per instal·lar-se en la polèmica o, directament, en la il·legalitat. George Best, Paul Gascoine i Dennis Rodman en són només alguns exemples. Tot i que potser siguin menys conegudes, l’esport femení també té les seves dolentes. Coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern de Pyeongchang, es projectaran a les pantalles de cinema les pel·lícules biogràfiques de dues bad girls de categoria, dues figures dels esports d’hivern que, en algun moment de les seves vides, van transitar, voluntàriament o no, per allò que l’enyorat Lou Reed en deia el costat salvatge de la vida. Els episodis tèrbols de les seves vides eren massa temptadors perquè Hollywood deixés passar l’oportunitat de traslladar-los al cinema. Especialment en el cas de Tonya Harding, l’esportista de més recorregut i més mediàtica de les dues de qui parlarem i el personatge principal de Yo, Tonya, pel·lícula que s’estrenarà el dia 23 de febrer.

Són molts els que recordaran l’escàndol al voltant d’aquesta patinadora sobre gel abans i durant els Jocs Olímpics de Lillehammer 1994, un escàndol pel qual es va convertir en l’esportista més odiada d’Amèrica. Un mes abans d’aquells Jocs, un pinxo contractat pel marit i el guardaespatlles de Harding va colpejar amb un bastó de ferro la cama de la també patinadora Nancy Kerrigan, que havia de ser la seva companya a l’equip americà convocat per a Lillehammer, però també rival en la lluita per les medalles. El succés va destapar una trama d’enveges i de conspiracions i, tot i que mai s’ha pogut demostrar la seva implicació en el cas, Harding va ser automàticament assenyalada per l’opinió pública com a instigadora d’aquella agressió. La lesió de Kerrigan va ser menys greu del que s’esperava i va poder participar en els Jocs de Lillehammer, on va aconseguir la plata. Harding, en canvi, va tenir problemes amb una bota i va acabar la seva actuació plorant desconsoladament i sense medalla. Justícia divina, per molts. En tornar als Estats Units, va reconèixer que havia obstruït la investigació del cas, però sempre ha negat que tingués res a veure amb l’agressió. Culpable o no, Harding ha tingut una vida difícil, marcada pels maltractaments a què la van sotmetre tant la seva mare com el seu marit. Un cop retirada va continuar amb una vida tumultuosa: intent de suïcidi, detenció per conduir borratxa, violació de la llibertat condicional i un breu i fracassat pas per la boxa. Ara, gràcies a la pel·lícula, torna a ser el centre dels focus dels mitjans i sembla que ha recuperat el somriure, com en l’època en què es va convertir en la primera patinadora americana a fer un triple axel.

Hollywood també ha traslladat al cinema la història de Molly Bloom a Molly’s game, pel·lícula que és als cinemes des de principi de gener. Sense el recorregut ni el palmarès de Harding, Molly Bloom –nom de reminiscències literàries– va tenir una carrera breu en els bumps, una modalitat olímpica d’esquí artístic, per bé que no va participar mai en uns Jocs. Amb 21 anys, va deixar l’esport a causa de les lesions i amb 26 es va introduir en el truculent negoci de les timbes de pòquer clandestines. Bloom, interpretada en la pel·lícula per Jessica Chastain, va muntar la millor xarxa de partides de Los Angeles, amb grans estrelles de Hollywood assegudes a les seves taules, com ara Leonardo DiCaprio i Ben Affleck. Posteriorment, es va traslladar a Nova York, on va tenir problemes amb la màfia –la van apallissar per haver rebutjat la seva protecció– i on l’FBI li va posar l’ull a sobre. Va acabar detinguda i condemnada per haver obtingut beneficis econòmics en partides il·legals. Posteriorment, va explicar les seves peripècies en un llibre en què, per cert, no deixa gaire ben parat l’actor Tobey Maguire, un habitual de les seves timbes i addicte empedreït.

Com deia al principi, estàvem tips de les malifetes d’esportistes homes –hi podríem afegir, també, Eric Cantona–. Aquestes dues pel·lícules ens demostren que, dit amb sarcasme, elles també poden ser dolentes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)