Mentre presentaven Coutinho, un amic ens confessava el seu enyor de Cruyff. Especialment en moments com aquest. I té raó. De l’ideòleg hauríem esperat un comentari punyent, una d’aquelles sotragades de consciència que, malgrat que no alteressin el panorama, almenys servien per espavilar-nos. Ja no hi és, i cada cop ens sentim més orfes d’allò que l’eufemisme anomena veus autoritzades. Només faltava que el país mostrés altres prioritats, tan òbvies, per sentir que s’han atorgat carta blanca per fer el que volen, com volen i quan ho desitgen, sense que ningú demani una simple explicació. Amb el nou any queda diàfan que els vents dels darrers mesos també s’han emportat qualsevol rastre d’oposició. L’any passat vam acumular un reguitzell considerable de despropòsits, però ja han quedat arxivats. El retrat del moment passa per esperar amb candeletes Coutinho, traure’s el barret davant la societat Messi-Alba i celebrar la capacitat de normalització i aprofitament de recursos demostrada per Valverde. Ja que només atenem el moment, toca distraure’ns amb Anoeta i el derbi en la copa. Amb l’arribada del nou tècnic, èmul sense pretendre-ho d’aquell Pep que parava els llamps de la directiva Rosell fent tots els papers de l’auca, les aigües s’han calmat definitivament, i absolutament ningú gosa preguntar si el club es pot permetre les formidables inversions en fitxatges realitzades en els darrers tres anys. Imbatuts des de la supercopa, amb la lliga a la butxaca i el Madrid tal com va, qualsevol planteja un mínim debat en cap aspecte. El panorama és d’irresponsabilitat consentida. Ni ens preocupem de l’alarmant davallada d’espectadors a l’estadi.

160 milions per Coutinho serveixen, únicament i exclusivament, perquè tothom es feliciti de la contractació. Fins i tot Bartomeu dona les gràcies al Liverpool per embutxacar-se aquest dineral, com si els l’hagués regalat, i surt Mestre a marejar la perdiu en un 200%. Mesos enrere, els mateixos protagonistes eren els primers de dir pestes sobre la inflació del mercat a causa del cas Neymar, es queixaven aquells que ara es feliciten per l’operació. En fi, cap novetat a la vista. Tothom parla del gran reforç, però ningú dona dos tombs al cost estratosfèric de la plantilla o a l’ajornament de l’Espai Barça, força endarrerit malgrat el compromís adquirit en aquell referèndum tan urgent. Prou sabem que el volàtil aficionat només vol saber de victòries, que els comptes no formen part de la seva llista d’atencions, i que qualsevol argument a favor d’imposar seny en els números s’entén com ocupar lloc, gairebé, de quintacolumnista al servei dels enemics de la causa. Tot i així, quan el deute sigui ingovernable i ells toquin el dos per deixar el mort al proper que arribi, si us plau, que els oportunistes s’estalviïn de comentar que ja ho deien i es veia venir. Captiva i desarmada l’oposició, mudes i a la gàbia les veus dissidents i disposats a aplaudir el desgavell de les inversions, algú hauria de recordar que els diners del Barça no són del Monopoly. La diferència rau en el fet que ningú els diu res, ni ase ni bèstia. Cruyff ens tocaria el crostó ben tocat. A ells per llestos i a la resta per babaus. Amb 28 partits sense perdre, aquí no piula ni el canari.