“Un preciós anunci publicitari per a la Premier League.” Així va definir Jürgen Kloop, el tècnic del Liverpool, el que van oferir el seu equip i el Manchester City a Anfield (4-3). Tenia tota la raó. El partit va actuar com un imant per als que el vam poder veure: el seu magnetisme t’atrapava del primer a l’últim segon. “Ens passem el dia parlant de finestres de traspàs, de preus de jugadors..., però el que t’enganxa és veure dos equips que posen el cor al camp i són fidels al seu joc i a la seva personalitat”, va argumentar el tècnic alemany. Pep Guardiola va definir Kloop com el “millor entrenador del món per als espectadors”, i diumenge va fer honor a aquesta definició: va plantejar una pressió altíssima per contrarestar la mare dels ous de l’equip citizen, que és la sortida neta de pilota des de darrere per iniciar els moviments que generen espais entre línies del rival. L’efecte d’aquesta pressió va provocar un percentatge inusual de pèrdues dels jugadors de Guardiola, i aquí és on va aparèixer el plat estrella del menú de l’entrenador alemany: el contraatac ultraràpid executat en zones interiors. Kloop acumula jugadors per dins quan desplega les transicions en atac, i això les fa més difícils de defensar, ja que si en un contraatac oxigenes el joc cap a les bandes, l’equip contrari guanya un temps breu però preciós per intentar ajustar-se amb el replegament. Però si el contraatac és tan exageradament vertical com el que practiquen els reds, i arrenca des de tant a prop de l’àrea rival, l’equip contrari gairebé no té temps a respondre. L’aposta del Liverpool contra un conjunt com el City era molt arriscada, perquè si la pressió –especialment la primera línia– no funciona com una màquina ben greixada, els espais que deixes a l’esquena a un equip tan treballat en el joc de posició et poden convertir en una joguina a les seves mans. I així es va demostrar: els locals van aguantar l’exigència física d’aquesta pressió durant 70 minuts (4-1), però en el moment en què la van abaixar un pèl, el City va ensenyar de què es capaç i va fer patir els locals.

Una proposta tan energètica com la del Liverpool pren encara més volada amb el suport incondicional dels seus aficionats i aquesta combinació crea moments màgics. Com els vuit minuts en què els locals van sacsejar el partit i Anfield semblava que estava sobre unes plaques tectòniques, el moviment frenètic de les quals només afectava el Manchester City, que en deu minuts (del 59 al 68) va rebre tres gols. Una xifra que no havia encaixat en cap de partit oficial del curs i que el van abocar a perdre la imbatibilitat en la lliga.