“Un preciós anunci publi­ci­tari per a la Pre­mier Lea­gue.” Així va defi­nir Jürgen Kloop, el tècnic del Liver­pool, el que van ofe­rir el seu equip i el Manc­hes­ter City a Anfi­eld (4-3). Tenia tota la raó. El par­tit va actuar com un imant per als que el vam poder veure: el seu mag­ne­tisme t’atra­pava del pri­mer a l’últim segon. “Ens pas­sem el dia par­lant de fines­tres de traspàs, de preus de juga­dors..., però el que t’enganxa és veure dos equips que posen el cor al camp i són fidels al seu joc i a la seva per­so­na­li­tat”, va argu­men­tar el tècnic ale­many. Pep Guar­di­ola va defi­nir Kloop com el “millor entre­na­dor del món per als espec­ta­dors”, i diu­menge va fer honor a aquesta defi­nició: va plan­te­jar una pressió altíssima per con­tra­res­tar la mare dels ous de l’equip citi­zen, que és la sor­tida neta de pilota des de dar­rere per ini­ciar els movi­ments que gene­ren espais entre línies del rival. L’efecte d’aquesta pressió va pro­vo­car un per­cen­tatge inu­sual de pèrdues dels juga­dors de Guar­di­ola, i aquí és on va aparèixer el plat estre­lla del menú de l’entre­na­dor ale­many: el con­tra­a­tac ultraràpid exe­cu­tat en zones inte­ri­ors. Kloop acu­mula juga­dors per dins quan des­plega les tran­si­ci­ons en atac, i això les fa més difícils de defen­sar, ja que si en un con­tra­a­tac oxi­ge­nes el joc cap a les ban­des, l’equip con­trari gua­nya un temps breu però preciós per inten­tar ajus­tar-se amb el reple­ga­ment. Però si el con­tra­a­tac és tan exa­ge­ra­da­ment ver­ti­cal com el que prac­ti­quen els reds, i arrenca des de tant a prop de l’àrea rival, l’equip con­trari gai­rebé no té temps a res­pon­dre. L’aposta del Liver­pool con­tra un con­junt com el City era molt arris­cada, perquè si la pressió –espe­ci­al­ment la pri­mera línia– no fun­ci­ona com una màquina ben grei­xada, els espais que dei­xes a l’esquena a un equip tan tre­ba­llat en el joc de posició et poden con­ver­tir en una joguina a les seves mans. I així es va demos­trar: els locals van aguan­tar l’exigència física d’aquesta pressió durant 70 minuts (4-1), però en el moment en què la van abai­xar un pèl, el City va ense­nyar de què es capaç i va fer patir els locals.

Una pro­posta tan energètica com la del Liver­pool pren encara més volada amb el suport incon­di­ci­o­nal dels seus afi­ci­o­nats i aquesta com­bi­nació crea moments màgics. Com els vuit minuts en què els locals van sac­se­jar el par­tit i Anfi­eld sem­blava que estava sobre unes pla­ques tectòniques, el movi­ment frenètic de les quals només afec­tava el Manc­hes­ter City, que en deu minuts (del 59 al 68) va rebre tres gols. Una xifra que no havia encai­xat en cap de par­tit ofi­cial del curs i que el van abo­car a per­dre la imba­ti­bi­li­tat en la lliga.