La decisió de les dues Corees de desfilar sota una bandera unificada en els Jocs de Pyeongchang és un gest sobretot simbòlic, allò que alguns en diuen postureig. Amb tot, és infinitament millor aquest acord que cap entesa. Corea del Sur i Corea del Nord són dos països que estan tècnicament en guerra des de fa 65 anys i que porten més de deu anys sense desfilar plegats en uns Jocs Olímpics. A més, les trobades han tingut lloc en un dels moments de màxima tensió diplomàtica entre els dos territoris sobretot per les proves nuclears del règim de Kim Jong-un, un president que fins i tot no ha dubtat a amenaçar els Estats Units. L’esport no és l’única eina diplomàtica que hi ha en les complexes relacions internacionals i tampoc és la més important, però tampoc s’ha de menystenir la seva influència, com ha passat en altres conflictes, com el de l’Índia i el Pakistan, en què sovint els seus dirigents només s’han trobat durant els partits de les seves respectives seleccions de criquet. Per al comitè organitzador, la decisió és, sobretot, un alleujament en termes de seguretat, ja que els Jocs tindran lloc molt a prop de la frontera entre els dos països i amb l’acord es dona per fet que Kim Jong-un no farà de les seves durant la cita olímpica. Més enllà de l’esport, i pel bé de la regió, hi ha confiança que les autoritats hagin arribat a altres pactes que suposin una obertura, per petita que sigui, del règim del nord.