El jove Messi va desaprofitar una clara ocasió de gol i tornava cap a camp propi capcot i remugant. Ronaldinho se li va acostar, li va posar la mà a la barbeta i li va alçar la mirada: “Marquis o no, ves pel món sempre amb la cara ben alta.” El moment és d’un partit a Mallorca en l’època en què el barcelonisme va tenir el goig de veure com la figura de millor jugador del món canviava de mans sense sortir del Camp Nou, un llegat més del futbolista que va tornar el somriure al barcelonisme des d’un tarannà que Maradona, lúcid aquell dia, va definir com ningú: “En un futbol on tothom va tens i serra les dents, ell juga rient.” I tot i la joia de poder explicar la història a partir d’un somriure que n’encomana molts altres, queda curt concloure que la importància de Ronaldinho al Barça s’explica pel fet que va retornar l’autoestima a l’afició o va guanyar dues lligues i una Champions.

L’estiu del 2003, un cop fitxada la famosa T –porter i defensa completa i un jugador més per línia–, el club tenia la caixa buida i, encara pitjor, la línia de crèdit esgotada. Calia evocar tot el santoral perquè el cercle que havia de girar al voltant de Ronaldinho, a més de virtuós, fos meteòric. A l’equip li va costar arrencar, però no a Ronnie, que ja des de la “nit del gaspatxo” amb el Sevilla va evidenciar que el punt d’inflexió era un fet. Poc després, la directiva de Laporta signava un crèdit sindicat amb diversos bancs que difícilment s’hauria tancat si el crac mediàtic no hagués exercit ell sol com a aval revitalitzador de la marca Barça, una riota només uns mesos enrere. Ara que el seu comiat als 37 anys coincideix amb un gran dispendi per jugadors que es paguen gràcies a una capacitat d’endeutament que ha evolucionat de nul·la a sobredimensionada, penso on seria el Barça si Ronaldinho no hagués funcionat d’entrada. Molt per sobre del trist record dels dos anys que van seguir als tres d’ascensió vertical, en la memòria blaugrana hi té un lloc preeminent. Amb la cara somrient i ben alta.