Fa vuit dies, el subdelegat del govern espanyol a Girona, Juan Manuel Sánchez-Bustamante, va decidir marxar del pavelló de Fontajau, on es jugava un partit d’Eurocopa de bàsquet, quan va ser conscient que si ocupava el lloc que li tenien guardat a la llotja es quedaria sol, o gairebé. Hi havia l’alcaldessa, Marta Madrenas, tres regidors més i representants d’altres institucions gironines. I després de la violència exercida per l’Estat espanyol l’1 d’octubre, l’Ajuntament gironí havia fet públic que si algun representant seu coincidia en un acte o lloc públic amb qualsevol representant de l’Estat espanyol, en marxaria mentre no demanin disculpes per la brutalitat repressiva.

Fer judicis d’intencions sempre té un risc, però l’aparició d’Enric Millo acusant Madrenas de sectarisme, de pressionar entitats per generar animadversió i odi, delata que al derrotat PP del 155 no li va agradar gens l’actitud del seu subdelegat. Millo i els seus haurien preferit que Bustamante es veiés sol a la llotja per afegir la imatge a la causa general contra l’independentisme. Manipulen per convertir idees en fets i modelen a la seva conveniència –fiscalia i judicatura complaents– un delicte d’odi que es va pensar per protegir els febles del totalitarisme i no per perseguir la divergència política. Té ben poca gràcia, venint de qui ha fomentat, aplaudit i practicat odi contra idees i persones que només han defensat el dret d’organitzar-se com volen.

Millo afegeix una mentida més al cove quan acusa Madrenas de fer xantatge a l’Uni Girona perquè no convidés Bustamante a Fontajau. Ignoro fins a quin punt coneix la personalitat de l’alcaldessa, però en tot cas demostra una ignorància absoluta del que és i representa el club de bàsquet.

Els guionistes del relat de la postveritat del tripartit espanyolista haurien esperat de Bustamante que, amb la testosterona pels núvols, s’hagués assegut a la llotja fent que s’aixequessin 20 o 25 persones. Ho posa de manifest la intervenció de Millo per –ni que sigui indirectament– esmenar el seu subdelegat.

Dels personatges de la història en queda la valentia i la dignitat de l’alcaldessa Madrenas i els aires de superioritat de Millo com a virrei de la metròpoli que, ordeno y mando, saqueja la colònia. I a Bustamante se’l pot jutjar desmemoriat –no recordava l’acord municipal?– o ingenu –pensava que s’arronsarien?– però, en tot cas, que marxés per no generar el soroll que volien els seus caps denota que els que avalen la seva categoria personal i disposició per ser solució i no problema no deuen anar equivocats. Però en aquesta vida no només se’t considera pel que ets, sinó també pel que representes.