El preu de no ser com el Madrid
Independentment de si guanya o no –i ara guanya– s’ha d’admetre que el model d’emperador de Florentino Pérez ajunta el millor de dos mons: el múscul econòmic d’una societat anònima i la capacitat de complementar-lo amb aportacions provinents d’adhesiones inquebrantables de les que pul·lulen per la llotja del Bernabéu. Formalment, el Madrid no és una SA, però opera com si ho fos: amb els estatuts convenientment modificats per Pérez, a veure qui és prou ric i insensat per discutir res a l’ésser superior mentre ell no decideixi vendre, és a dir, no presentar-se a la reelecció. I pel que fa a les adhesions, la comparació dels últims dies és sagnant: mentre Díaz Ayuso amplia la discrecionalitat fiscal fins al dúmping per aprovar una ja dita llei Mbappé –per analogia amb aquella llei Beckham és fàcil saber que l’únic que pretén és que la nova estrella del Madrid i les que hagin de venir paguin menys– els veïns del Camp Nou estan tips de les molèsties de les obres i ben legítimament han aconseguit que les màquines s’aturin a les 8 del vespre i els treballadors se’n vagin a casa a les 10. Que, saltant al terreny de les condicions laborals, només faltaria...
Són naps i són cols, d’acord. Però mentre el resultat és que a Madrid s’imposa la llibertat i la igualtat que proclama Ayuso –que els rics paguin menys que la resta, al meu diccionari es diu discriminació i no pas llibertat– aquí la conseqüència serà que el Barça no tornarà al Camp Nou a finals d’any, no podrà pressupostar el que calculava i la diferència entre l’economia de l’un i l’altre es continuarà eixamplant.
Tot i els entrebancs, dilacions i a vegades bloquejos que causa, escullo –per millorar-lo– el nostre model. El del Madrid causa repulsió perquè sublima la supremacia de les elits i elimina el control dels teòrics propietaris, els associats. El de Madrid és cosí germà de l’anterior i posa en crisi un pilar democràtic: que els electes facin de representants i actuïn en nom i defensa dels seus representats, els electors. Això no ho fa Ayuso però s’ha d’admetre que a còpia de populisme, mentides i demagògia, ho dissimula prou bé perquè no li passi factura a les urnes.
El Madrid fa anys que factura a l’engròs al Bernabéu. Va poder fer les obres en la temporada de pandèmia, mentre ningú podia vendre res, i va guanyar temps. Sabem que els diners no fan la felicitat, tampoc es tradueixen mimèticament en títols, però són un punt de partida necessari. La capacitat de mobilitzar l’ànim culer que té Laporta és encomiable però la realitat és que mentre el Camp Nou no facturi, mentre el deute sigui tan alt i mentre no es pugui competir en el mercat esportiu –el de futbol, i també el de bàsquet– guanyar potser se li podrà exigir a Hansi Flick però perdre no hauria de tenir les conseqüències que hem vist en els últims temps. El punt just hauria de ser admetre d’una vegada que encara poden venir anys durs però que no han de ser obstacle perquè l’enlluernadora generació del batxillerat vagi madurant i apuntali un creixement futbolístic que permeti competir cada cop més i millor pels títols. Però exigir guanyar és saltar uns quants graons, no és raonable i no hi ha bases prou sòlides per sustentar-ho.
Fa gairebé dues dècades el Barça va signar una aliança amb Unicef. Va ser un acord sense diners a canvi, però la potència de l’associació de les dues marques era tan gran que corporacions amb poca inclinació cap al futbol podien veure com una oportunitat de prestigi identificar-se amb Unicef mitjançant el Barça. En temps convulsos, d’ascens de la ultradreta, de guerres incomprensibles ben a prop d’Europa i de fake news, tornar a transitar amb un soci impol·lut seria un motiu de diferenciació positiva i qui sap si també de remuntada econòmica.