Punt final a cinc mesos immaculats. Dimecres, l’Espanyol va tancar una espectacular ratxa blaugrana de 29 partits sense perdre, amb 24 victòries i 5 empats. La derrota a Cornellà-el Prat canvia alguna cosa? Les vibracions vers l’equip són diferents a dia d’avui? I respecte Ernesto Valverde?

L’1-0 del derbi demostra, un dia més, que els que van formar la plantilla blaugrana no han fet bé la seva feina. És veritat que els barcelonistes amants dels resultats i de les estadístiques estarien molt contents si Leo Messi no hagués fallat el penal. De ben segur, a hores d’ara, estarien defensant el discurs d’un Barça, un partit més, invicte. I seria cert, perquè els números així ho explicarien. Ara bé, els números no saben res de sensacions. Valverde, sí. I guanyant o perdent, l’estructura de l’equip no és la que a ell li agradaria tenir...

D’entrada, el Txingurri vol plantilles curtes perquè creu en el planter. La gestió d’un grup de 24 futbolistes és molt difícil perquè és impossible donar oportunitats a tanta gent. Encara que tothom s’hi deixi la pell cada dia! No és possible ser just. I com el vestidor del Barcelona no és una ONG, l’entrenador ha de prendre decisions implacables. Amb plantilles més curtes, les incidències es cobreixen amb el filial. Això permet oportunitats per a tothom i que les apostes del club s’entrenin cada dia amb el primer equip i juguin, quan calgui, al costat dels cracs (i, per tant, progressin i madurin abans). Aquest escenari, avui, és impossible per a Ernesto Valverde. I demà? Veurem què passa amb Rafinha, Deulofeu, Aleix Vidal i algun altre, al marge dels adeus ja confirmats de Mascherano i Arda.

Malgrat tot, el seu to respectuós i assenyat li ha donat credibilitat entre els futbolistes també perquè, en l’aspecte tàctic, se n’ha sortit perfectament. Ha sumat. El trànsit del 4-3-3 al 4-4-2 ha estat natural, sense estridències, basat en les bufetades del Real Madrid en la supercopa d’Espanya que el van convèncer que el Barça que tenia no era el que esperava trobar-se. I que calia un gir per protegir-se. I els futbolistes el van seguir. I van creure en ell. I avui dia, tothom està content.

Valverde s’ha guanyat la credibilitat a còpia de fer feina en silenci, sense inflar el pit ni buscar excuses. Sense el protagonisme que reclamen els habituals egos del futbol. Veient la necessitat de mantenir l’exigència per acabar la temporada com cal, en la doble feina de gestionar les persones i, també, els treballadors, el tècnic compta amb el més important: la complicitat de Messi i de tot el vestidor. En les victòries i en la derrota. Perquè si una cosa és clara és que tothom sap quina és la realitat del vestidor: en temps de misèria, Valverde i l’equip han estat per sobre de les previsions. Què passarà ara en temps d’abundància (amb Coutinho)? Els jugadors confien en el seu tècnic. I tu?